Tango blaugrana

Desmitificant el miracle de Berna

Que el Madrid perdés fa un any a Alcorcón per 4 a 0 pot ser un miracle. Que la Reial Societat 2002/03 es quedés a un pas de guanyar la lliga també podria ser-ho. Però que Alemanya guanyés el mundial de 1954 contra Hongria, no. Aquella final es coneix com el "miracle de Berna" perquè Hongria era la gran favorita, però de miracle en té poc.

Alemanya havia perdut en la primera fase d'aquell mundial per 8 a 3 contra els magiars, que estaven formats per futbolistes de llegenda com Czibor, Puskas, Kocsis o el sovint menystingut Hidegkuti, que havien guanyat l'or als Jocs Olímpics de Hèlsinki l'any 1952. Això sumat als 31 partis que sumaven els hongaresos sense conèixer la derrota en 4 anys, feia que guanyar-los realment semblés un miracle.

Però que ho semblés no vol dir que ho fos. Anem a desmitificar el miracle per parts. En primer lloc, el seleccionador alemany Sepp Herberger, que va plantejar el Mundial de Suïssa com un mestre de l'estratègia. En el primer partit contra Hongria, a la primera fase, va alinear 5 jugadors no habituals i les males llengües fins i tot diuen que la lesió que li van provocar a Puskas (i que va fer que jugués la final encara amb dolor) va ser intencionada. La victòria hongaresa va fer que els alemanys passessin com a segons de grup, i es creuessin amb Iugoslàvia i Àustria de camí a la final. En canvi els magiars van trobar-se amb Brasil i Uruguai, dos rivals duríssims per poder accedir a la final de Berna.

El segon punt de desmitificació són les condicions climatològiques. El dia de la final, que era la primera televisada de la història dels mundials, la pluja havia deixat el Wankdorff Stadium com una piscina. La potència física seria més important que el talent, i això beneficiava a l'equip alemany que a més tenia la tecnologia del seu costat. Una petita empresa dirigida per un tal Adolf Dassler (Adi Dassler) havia dissenyat unes botes de tacs cargolats que evitaven inoportunes relliscades. I per acabar de desmitificar el miracle, segons un estudi recent sobre el dopatge a Alemanya, la selecció entrenada per Herberger va prendre substàncies dopants.

Dit això, el miracle de Berna, aquella fantàstica remuntada dels alemanys, que van aconseguir aixecar un 0 a 2 advers contra els invencibles hongaresos, sembla menys miracle. Aquesta victòria va esperonar a un país que havia perdut dues guerres mundials i que malgrat les derrotes va resorgir en el que seria anomenat de forma no gaire original, "el miracle alemany".

Aquesta història ha acabat al cinema gràcies a la película Das Wunder von Bern

Crisi, una brillant excusa

El que ja es coneix com la crisi econòmica de 2008, que va començar amb les famoses hipoteques subprime als Estats Units, s'ha convertit en una excusa perfecta per retallar despeses en tots els sectors.

Les escoles de negocis formen als futurs empresaris sota els conceptes bàsics de maximitzar beneficis. Però dins aquest dogma econòmic ha pres excessiva rellevància la minimització de costos. O sigui que com menys gasti, més beneficis tindré. Amb números tot és molt fàcil. Fins i tot podem veure gràfics que ens marquen el punt exacte de costos que ens donarà més benefici.

Dins els costos hi posen la mà d'obra. Els treballadors. Obliden que més que un cost, són un recurs que genera riquesa a l'empresa. Però ells tenen una llicenciatura o un màster en Direcció d'Empreses, i amb una calculadora a una mà i unes tisores a l'altra, retallen sous, plusos i llocs de treball. Converteixen el recurs humà en un autòmat que es limita a fer les hores estipulades en el seu contracte i dedica el seu temps a pensar com treballar menys. Ja no tenen la motivació de sentir-se lligats a una empresa, ni la de pensar en millorar la feina. Les tisores també els ha tallat la creativitat. Un intangible que no apareix en les gràfiques de maximització de beneficis.

Miracles

Reprenc el fil del bloc, obligat per un cap de setmana místic, ple de miracles. A la primera divisió holandesa es va veure un 10-0. Segurament és una notícia excepcional, però supera els nivells de la inversemblança quan veiem que els rivals eren dos equips de renom: el PSV i el Feyenord. No cal dir qui va guanyar perquè el mèrit és doble i pertany a parts iguals als dos equips.

A segona divisió, el jugador del Salamanca Miguel Garcia es va desplomar sobre la gespa per una aturada cardiorespiratòria. Ja es temia el pitjor. I durant uns segons interminables semblava que res reanimaria el cos estès sobre la gespa. Però la ràpida actuació dels metges li va aconseguir salvar la vida. Segles enrere s'hauria pogut començar un evangeli amb tot això.

I acabem amb el cap de setmana més prolífic en proeses, miracles i antologies vàries amb un equip humil de tercera: "la Muntanyesa". Els de Nou Barris són l'equip amb menys pressupost del grup cinquè de la tercera divisió, però el futbol no hi entèn de matemàtiques. Ahir els groc i negres van guanyar al totpoderós Reus, un equip amb un pressupost gairebé deu vegades superior al del Muntanyesa. Ara l'equip entrenat per Miki Carrillo lidera la classificació en la primera temporada de la seva història que militen a tercera. Una proesa que no desentona amb les dues anteriors.

Entre Jabulanis i Vuvuzeles

6 dies després de començar el Mundial, ha acabat la primera jornada. Molta expectació i esperança en la primera copa del món organitzada per un país africà. Però des que el Jabulani, la polèmica pilota del mundial, ha començat a rodar, totes les il·lusions generades s'han anat dil·luint. El futbol és més aviat pobre, i l'escrupolositat tàctica s'imposa a la màgia creativa. Només s'han vist 25 gols en els primers 16 partits. Un promig lleugerament superior a un gol i mig per partit, molt lluny del pitjor registre golejador de la història dels Mundials (Itàlia 90: 2,2 gols per partit).

Els entrenadors han deixat de somiar amb la porteria rival i prefereixen obsessionar-se en la porteria pròpia. Com ells no poden controlar les espurnes de qualitat, prefereixen vetar-les i centrar-se en evitar que una guspira de creativitat rival els espatlli els plans. Marxen contents si el partit acaba amb un empat a zero. Ningú no els podrà recriminar res sobre la seva feina. Tenen por a perdre, i l'empat es converteix en victòria.

Tampoc no ajuda que la primera jornada sigui terreny especulatiu. Una derrota deixa una estocada gairebé mortal a la selecció que la pateix, i això augmenta exponencialment la por a la derrota. La majoria d'equips surten a jugar amb un davanter, i posen 5 migcampistes al darrere. Alguns seleccionadors es justifiquen assegurant que juguen una 4-3-3, però la majoria de vegades l'afirmació és falsa. Perquè això voldria dir jugar amb 3 jugadors de tall purament ofensiu, amb dos extrems ben oberts a la banda i desbordant la defensa rival. Però es tracta d'un miratge dibuixat sobre una pissarra.

Amb aquest panorama potser les ensordidores vuvuzeles fan un efecte positiu i deixen tocada l'oïda dels jugadors. Només així podran deixar de banda les premisses tàctiques per dedicar-se a inventar jugades espectaculars per fer gaudir els espectadors. Seria l'única manera d'acabar amb el gran dilema lingüístic que existeix a les banquetes. Perquè el seleccionador s'hauria de limitar a fer la seva feina: seleccionar qui juga. La resta que ho facin els jugadors.

La cursa electoral a Can Barça

La majoria de socis amb dret a vot em diuen el mateix. No saben per quin candidat votaran diumenge. Em diuen que Sandro Rosell no els fa el pes. Que Marc Ingla no té prou pes (entenc que pes carismàtic). Que Jaume Ferrer no és un líder, i que l'Agustí Benedito els sembla bona persona però dubten de la seva capacitat per comandar el vaixell blaugrana.

És lògic. Partint de la base que el Barça és com una dona pels socis, les eleccions arriben en el pitjor moment. L'equip viu una època daurada i per tant, han de canviar de líder quan la relació tocava el seu punt àlgid. Fa dos estius no hi havia problema en canviar, però ara Laporta sembla el president ideal.

Sandro Rosell fa anys que prepara l'assalt a la poltrona, i partia amb un avantatge abismal respecte a la resta de candidats. Rosell se sabia guanyador, però ha optat per una estratègia que pot passar-li factura. No s'immuta per res. Fa servir un discurs planer i no vol generar cap conflicte. Li plouen clatellades i ell les rep sense intentar cap contraatac. Una actitud passiva que ha generat certa desconfiança.

La majoria de clatellades a Rosell han arribat per part de Marc Ingla, un candidat que compta amb un equip de luxe: Ferran Soriano, Albert Vicens i Alfoncs Godall formen una plantilla directiva d'alt nivell. Però allà on fluixeja la candidatura és precisament en ell. A més la seva estratègia focalitzada en Rosell comença a desgastar.

Jaumer Ferrer abandera el continuïsme amb el recolzament de Joan Laporta. Però no ha aprofitat el llegat del laportisme per liderar les enquestes. La manca de lideratge deixa la candidatura de Ferrer més endarrerida que la resta, per més videos emotius que hagi encetat.

I finalment, Agustí Benedito. Desconegut per la gran majoria de socis. S'ha fet un forat entre els tres principals corredors a la presidència del Barça. Els dubtes generats pels tres candidats anteriors han propiciat que Benedito s'hagi posat de ple en la lluita per la presidència. Però malgrat vengui transparència, es tracta d'una candidatura tan opaca com la resta. Més del mateix.

Amb el panorama tan enrevessat, les eleccions es presenten com una gran incògnita. Els debats poden marcar molt la intenció de vot, però de moment, Sandro Rosell ha decidit assistir a ben pocs, per aquella por a perdre vots. Segurament el candidat ideal seria una barreja dels quatre. Però com és impossible fusionar-los, la resposta definitiva arribarà diumenge.

Little Britain i la selecció anglesa

Aduana Stars i AIK

La setmana passada un equip de Ghana va guanyar la lliga amb el pitjor registre golejador de tots els equips participants. L'Aduana Stars, equip que acabava de pujar a primera, només va marcar 19 gols en 30 partits. Suficients per guanyar 15 partits, empatar-ne 8 i perdre'n 7. Suficients per ser campions.

Algú havia aconseguit fins ara ser campió essent l'equip menys golejador de la lliga?

La resposta la trobem a Suècia. L'any 1998 l'AIK Solna es va endur el títol marcant 25 gols en 26 partits. Els suecs van registrar millors números que l'Aduana Stars però van ser l'equip que menys gols va marcar aquella temporada a l'Allsvenskan. Les 11 victòris, 13 empats i només 2 derrotes patides van permetre que l'equip es proclamés campió.

Objectiu complert

Ja és a Barcelona. Després de 7 anys, l'Eurolliga ha tornat a les vitrines del Barça. S'han necessitat 6 dies molt intensos a París per conquerir aquest títol per segona vegada. Era el meu primer viatge laboral, i l'experiència no podia ser més positiva. Hi ha hagut temps per a tot. Per treballar, òbviament, però també per visitar la ciutat de la llum, per conèixer companys i per viure moments insòlits.

Viatjar amb els jugadors et permet cert contacte amb ells. Vius envoltat de les mateixes comoditats, com si fossis un més. Però no ho ets. Només cal mirar la nòmina a final de mes. Hi ha companys que encara no s'han donat compte d'aquesta circumstància i es pensen que són els reis del mambo. Alguns han passat de ser els qui expliquen la notícia a creure's el centre de la mateixa. Apunto aquest paràgraf a un racó important del meu cervell per no oblidar mai qui sóc, què faig i d'on vinc.

Per la resta, el viatge ha estat sensacional. París és una gran ciutat malgrat molta de la gent que hi habita no suporta que no parlis francès. Si els alemanys són extremadament hospitalaris, els parisins em van semblar tot el contrari, fins i tot maleducats. Un parell de nits vam anar a prendre alguna cosa i entrar a una discoteca era una missió impossible. Si no anaves acompanyat de dones i/o parlaves perfectament francès ja et podies acomiadar d'entrar-hi.

I què dir del Barça? Aquest any la secció de bàsquet ha meravellat al món. Ha seguit el camí que va iniciar el futbol l'any passat. Quan va acabar la final, fins i tot els aficionats grecs aplaudien els blaugrana. Un fet insòlit segons m'explicava Xavier Saisó, un company de la Cadena Ser. La celebració posterior va ser mítica amb els jugadors acompanyats de familiars i amics a l'hotel on s'allotjaven els directius. Allà també hi era Xavi Hernández que no es va voler perdre la festa.

I per acabar una anècdota. L'Eurolliga no va acabar sensera la celebració. Ricky Rubio i Jordi Trias se la van anar passant a quatre metres de distància. Eren les 4 de la matinada i els reflexos no estaven en el seu millor moment. Trias va passar-li la copa al cap de premsa del bàsquet. Però aquest estava despistat i la copa va anar a terra. Es va abonyegar i es va desprendre la base.

Ja sóc aquí

Finalment ja estic a París. Després d'un viatge curt però intens, he arribat a la capital francesa. A l'avió he pogut constatar que Navarro i Víctor Sada han aprofitat les hores mortes enlairats mirant Lost (quines ganes de tenir males estrugances). Un cop aterrats a l'aeroport Charles de Gaulle ens han traslladat en autobus al Pavelló de Paris Bercy, escortats per la policia. La imatge era còmica. Gendarmes donant cops als cotxes perquè ens obrissin pas. A l'autocar dels jugadors i al dels periodistes. Tot plegat amb les anècdotes dels veterans de viatges, que n'hi ha uns quants. Hem arribat al pavelló, que està embolcallat per una cap verda de gespa. Quan feia la foto em preguntava com s'ho deu fer el pobre jardiner per tenir tot allò ben tallat i cuidat. La nit me l'he passat muntant i enviant. Ara per fi, escric l'última línia i em poso a dormir. Sense revisar si el que hi ha escrit aquí està ple d'errades. Demà toca matinar!

Comptes pendents

París és el meu proper destí. Dimecres agafaré la maleta i marxaré en el meu primer viatge de feina. La Final Four de l'Eurolliga de bàsquet m'espera. Un vell compte pendent m'hi espera. A París, ara fa 14 anys Montero recollia una pilota morta quan només faltaven 5 segons perquè la final que enfrontava Barça i Panathinaikos s'acabés. Els blaugrana perdien d'un punt, i el barceloní s'enlairava per fer un llançament fàcil contra taulell. Era l'opció correcta perquè així evitava un possible tap. Però Vrankovic anava decidit a evitar que aquella pilota entrés, i va tocar-la. Amb el reglament a la mà, cistella. Però aquell dia els àrbitres van decidir que els grecs havien de ser els campions, i van fer la vista grossa. A més, el partit va durar 10 segons més del compte perquè el cronòmetre es va aturar a 5 segons del final. Justament quan Montero enfilava cap a cistella. Justament quan el Barça acaronava la seva primera Eurolliga. El temps es va aturar, aquesta vegada literalment. És el compte pendent que tenim els culers amb París.

Sempre ens quedarà París!

Ja té nassos que la mítica frase "Sempre ens quedarà París", sigui de la pel·lícula "Casablanca". Perquè aquest any a Can Barça és més adient que mai. Eliminats de la Champions en futbol, amb el somni de la final al Bernabéu esvaït, podem assegurar que París pot ser la salvació. Perquè els nois del bàsquet s'hi juguen el mateix que els de futbol 4 anys enrere. Aixecar la segona Copa d'Europa. La ciutat de l'amor, de la llum i de la bohèmia pot ser testimoni novament de la confirmació d'un equip blaugrana.

Fa segles, París va ser el centre neuràlgic de la revolució francesa. El punt i final de l'edat moderna. S'adoptaven nous valors i trontollaven els establerts fins aleshores. En ple inici del segle XXI París pot ser una senyal. La constatació d'un fet que pren forma en els darrers anys. Hem passat d'una dictadura blanca a una revolta blaugrana. Aquesta vegada París no formarà part dels llibres d'història com a ciutat bressol del canvi, però hi serà una part important. Molt més important si el Barça de bàsquet ens dóna el gust d'aixecar la Copa d'Europa el proper diumenge al Palais Omnisports de París Bercy.

Coitus Inter-ruptus

El barcelonisme portava la pell de gallina des que a les 18:45 l'autocar del Barça va baixar de l'Hotel la Florida al Camp Nou escoltat per milers de motoristes blaugranes. L'afició va omplir el camp dels colors de l'equip, i el mosaic era un gran presagi de nit màgica. L'orgasme final semblava encarrilat. Però al davant hi havia un Inter que volia reprimir l'excitació sexual de la graderia. Ho va fer amb les armes menys elegants però amb les úniques que podia derrotar el Barça. No deixar jugar. Perdre temps i penjar els onze jugadors del travesser de la pròpia porteria.

El Barça va respondre com sap, jugant a futbol. I aquí podem fer un petit incís. A l'equip de Guardiola li va faltar velocitat, fluidesa i sobretot amplitud en el joc. Milito enganxat a la banda esquerra no era el millor element per desbordar la muralla milanesa. Els blaugrana van circular bé la pilota però sense idees per franquejar l'autobus ideat per Mourinho. Més preocupant és la nul·la sintonia d'Ibra amb el joc del Barça. No crea espais, més aviat els tapa. No sap com moure's per no fer nosa a Messi, i tampoc està gaire fi. Tot això contribueix a pensar que ahir estava millor a la banqueta. A la represa Maxwell va donar un altre aire a l'equip, i Bojan també. El Camp més obert, i la defensa de l'Inter amb més dubtes.

Només Piqué va superar Julio César en una gran jugada dins l'àrea, precedida d'un probable fora de joc. Esclatava el Camp Nou. L'orgasme era pròxim. I va arribar quan Bojan va rebre una pilota dins l'àrea per fer el segon. Tots ho van celebrar. Però l'àrbitre havia xiulat mans inexistents de Touré. Coitus Interruptus.

Ambient previ al Barça - Inter

Passi el que passi, avui és un gran dia.

28-A

Els minuts passen amb comptagotes. Dissabte el Barça va passar el tràmit de Xerès sense gaires complicacions. Però tothom pensava en el partit de dimecres contra l'Inter. L'afició té marcat el 28 d'abril en el calendari, i se'n muntarà una de ben grossa. Tic, tac, tic, tac...

Recta final

www.btvnoticies.cat

Guardiola diu que costarà guanyar el Xerez. Avui he somiat que el Barça empatava a 2. Tot el que envolta el partit em fa mala espina. L'horari ja és estrany, dissabte a les 6 de la tarda. I tothom té el partit contra l'Inter en el punt de mira.

Guardiola diu que aquesta setmana es decideix tot. Però més aviat es podria perdre tot. Ara és el moment clau de la temporada, quan el Barça ha de demostrar que té gana, que encara té camí per recórrer. I contra el Xeres és un primer pas.

Toca remuntada al Camp Nou

El Godó perd el cap... de cartell

"El algodón no engaña" deia un mític anunci. La versió esportiva moderna seria "El Godó sí engaña", perque a mesura que s'acostava la celebració del presitigiós torneig barceloní de tennis, han anat borrant-se jugadors destacats del circuit. Del Potro, Berdych, Nalbandian... i avui la principal atracció del Comte de Godó: Rafa Nadal.

La roda de premsa ha estat surrealista. La sala de premsa tenia les dimensions d'una pista d'esquaix. Les cadires eren de plàstic, com les dels xiringuitos de platja. I en aquest espai tan ampli i comfortable, més de 100 periodistes acreditats esperant que Nadal anunciés la seva retirada del Godó. És la pitjor notícia del torneig barceloní, que no tindrà sobre la terra batuda al campió de les 5 últimes edicions.

En els dos partits que he pogut seguir aquest matí, dues sorpreses. L'argentí Mónaco ha perdut contra Gimeno, i Montañés que va arribar als quarts de final del torneig de Montecarlo ha caigut davant el francès Chardy. Tot sota un sol impetuós que deixava enrere uns dies grisos.

Reflexions derbístiques

www.btvnoticies.cat

El derbi de veritat va acabar empatat. Segurament hi ha molts motius que van ajudar que l'Espanyol aconseguís un punt contra el Barça, que sobre el paper, és infinitament superior. L'ambient a Cornellà, la proximitat del partit de l'Inter, el plantejament barroer blanc-i-blau, etc. Però n'hi ha un que considero el més important: La majoria de jugadors del Barça són del planter. S'han fet a la Masia i han passat per totes les categories de futbol base. Durant tota la vida el màxim rival era l'Espanyol. I això els va provocar certa sobreexcitació, moltes ganes de donar una lliçó als periquitos.

Tot els derbis de l'era Guardiola s'han jugat amb els mateixos ingredients. Joc subterrani de l'Espanyol, excessiva precipitació del Barça. Als blanc-i-blaus li ha afavorit aquest plantejament i sempre han tingut oportunitats de sumar punts en els derbis. Els jugadors del Barça li tenen ràbia a l'Espanyol i això els fa perdre el nord. Dissabte el van perdre. Malgrat això, l'equip continua líder a la lliga i viu a la Champions. I les portades de Marca tornen a parlar de Canguelo. Tot plegat, unes molt bones sensacions.

Common people

El joc del Barça no és com el de la gent normal.

Perles brasileres

Vídeo de fiebre Maldini emès el 24/03/2008 sobre Neymar i Coutinho

Madrid, Chelsea, Manchester o Barça són alguns dels clubs suposadament interessats en Neymar, un jove jugador de 18 anys que defensa la samarreta del Santos. Molts el comparen ja amb Messi, fet que no deixa de ser curiós perquè habitualment el referent solia ser Maradona o Pelé. Ara ja comparem jugadors amb altres que encara estan en el punt àlgid de la seva carrera esportiva. No ens molestem en esperar que acabin d'escriure la seva història.

Jo a Neymar el vaig veure al Mic 2008, el torneig de futbol internacional que s'organitza a la Costa Brava, en el qual la selecció de Brasil hi participa any rere any. Ell i Coutinho van ser la sensació de la 'canarinha' cadet que va guanyar el torneig. Paral·lelament, en categoria juvenil es va imposar la selecció de Mèxic. L'estrella dels asteques va ser Jonathan Dos Santos, un producte de la Masia del Barça.

Però centrem-nos en els dos brasilers. En aquella canarinha a mi em va causar més bona impressió Coutinho. Em va semblar més complet. El mateix debien pensar els caçatalents de l'Inter de Milà que aquell mateix estiu van pagar 3'8 milions d'euros al Vasco Da Gama pels seus drets. El jugador continua al Vasco perquè la FIFA va determinar que s'hi havia de quedar fins que fes 18 anys (el proper mes de juny). Neymar juga més avançat, i li agrada molt caure a les bandes. Així evita el trànsit de defensors i pot desenvolupar millor el seu joc. És més malabarista que Coutinho, menys efectiu. He vist pocs partits del Santos però a mi em recorda més a Robinho que a Messi. No el veig encara jugant a Europa perquè les jugades que fa a Brasil no són tan fàcils a les grans lligues del vell continent. És un bon jugador que encara no ha fet res, i cal temps per veure si destacarà o desentonarà en un equip gran.

Febre Iniesta

www.btvnoticies.cat

Perdre Iniesta durant un mes és un cop dur. El de Fuentealbilla aporta un granet de màgia i toc al joc del Barça. Però és un cop que l'equip ja ha entomat massa sovint en els últims temps. De fet, si es compleixen els pronòstics i Iniesta segueix lesionat el proper 13 de maig, haurà estat 245 dies dels últims 525 lesionat. Una xifra que sobredimensiona la mala sort de l'Andrés.

Sort en té que és un jugador que es fa estimar. Al Facebook els 420.594 admiradors que té a hores d'ara ja li han donat suport. Hores després d'escriure sobre la lesió al seu mur, més de 7.000 persones havien donat un missatge d'ànim a l'Iniesta. Ara falta que l'equip correspongui classificant-se per la final de la Champions del 22 de maig i que l'Andrés ens pugui meravellar per última vegada abans que acabi la temporada.

Ració doble de tennis

www.btvnoticies.cat

Avui tocava ració doble de tennis. Al matí m'he apropat a veure el Barcelona Open Ladies, un intent de la ciutat per promoure el tennis femení. El fet de ser feiner i la pluja han deslluït una mica l'inici del torneig i sobretot l'afluència de públic. Però sempre és interessant veure futures promeses d'aquest esport sobre la terra batuda de Barcelona. Els propers dies veurem si alguna jove tennista destaca sobre la resta.

I a la nit un altre partit de tennis. Mas - Terribas. Ha començat la directora de TV3 amb un servei segur, però a Mas li encanta tirar pilotes fora. Llavors el líder de l'oposició ha agafat la paella pel mànec i semblava l'entrevistador en comptes de l'entrevistat. Entre tanta pilota anant de costat a costat només he agafat mal de coll. Total, els polítics tenen poca cosa a envejar al discurs dels futbolistes. En fi, veurem el Cracòvia per desintoxicar-nos una mica.

El futbol es tenyeix de blaugrana

Avui s'han trobat dues maneres de concebre el futbol. M'ha meravellat la comparació que feia a la prèvia del partit Ramon Besa comparant l'estil d'uns i altres amb tambors i violins. Una metàfora digna dels grans i fidel a la realitat. El Barça ha sortit decidit a cuidar, acaronar la pilota. Sense renunciar al seu joc d'atac habitual. És cert que no hi havia la fluidesa de sempre, que s'han comès algunes imprecisions. Però davant hi havia el Madrid, disposat a prendre al peu de la lletra les paraules del director del Marca Eduardo Inda "Parar a Messi por lo civil o lo criminal". Tampoc hi ha ajudat gaire el paper de Mejuto, decidit a fer la vida impossible als blaugrana.

Aliè a tot plegat el Barça ha seguit tocant la melodia que més li agrada. La del toc. El Madrid seguia rascant, i precisament en un intent d'aturar a Messi per la via criminal ha arribat el primer. Mejuto ha xiulat falta a favor del Barça, però ja li recriminava a Messi que no es quedés a terra. Segurament quan ha tornat a aixecar els ulls, s'ha trobat que l'argentí ja li havia donat la pilota a Xavi, que li ha tornat magistralment perquè Messi fes el 0 a 1. El Barça ha continuat amb el seu domini i Mejuto ha vist tan clar que allò s'havia d'acabar que ha xiulat la mitja part en un córner a favor dels blaugrana quan encara no s'havia acabat el temps afegit.

A la segona Xavi ha decidit agafar el seu violí i marcar-se un solo. Assistència mil·limètrica a Pedro, que en 3 tocs ha deixat clar que es pot fer un control, marxar d'un rival, deixar tothom enrere i marcar gol. El canari és limitat però té una espurna de màgia que el fa ser molt especial. A partir d'aquí el Madrid ho ha intentat, però l'embranzida percussionista només ha servit perquè tothom constatés que Valdés és el millor porter del món. A l'altra porteria Casillas també ha estat a un gran nivell, i ha salvat un parell més.

Quan faltaven pocs minuts pel final ha arribat la nota curiosa... Algú ha deixat anar un irònic: "300 millones de euros después, Raul bebe agua y se dispone a salir". Brutal. Gran victòria del Barça que per cert, ha jugat amb 8 jugadors fets a casa. Mèrit afegit per un equip que passarà a la posteritat.

Cuyff ja és president d'honor

www.btvnoticies.cat

M'agrada i no m'agrada. M'agrada perquè amb Cruyff va nèixer un estil, perquè m'encanten els innovadors com ell, perquè el Barça és més gran gràcies a ell. No m'agrada perquè ara ocupa tots els càrrecs que l'eximeixen de qualsevol risc i perquè són llocs on no cal treballar gaire. No m'agrada en el moment que arriba. Calia esperar a ara mateix? A pocs mesos per celebrar-se les eleccions? No havia tingut temps l'actual Junta per nomenar-lo durant els set anys anteriors?

Ara Cruyff és president d'honor del Barça. M'agrada i no m'agrada. Perquè s'ha fet servir com un atac preelectoral a Sandro Rosell. Però ara només espero que l'holandès escalfi la cadira perquè d'aquí uns anys Guardiola se la trobi ben calenta per asseure-s'hi.

Messi

Ultra Messi from Marcos Arizmendi on Vimeo.

(Intitulable)

Gènesi (1,3) Messi digué:

-Que existeixi el futbol.

I el futbol va existir. Messi veié que el futbol era bo, i separà el futbol de les mediocritats. Messi va donar al futbol el nom del gol i a les mediocritats les va regatejar. Hi hagué un gol, i va ser el primer dia.

Serà el que diran els llibres sagrats d'aquí uns segles. Perquè Messi fa que el futbol sobrepassi la categoria d'art, que assoleixi una misticitat que només Maradona havia tocat amb els dits. Messi fa riure, Messi omple d'alegria. Messi està per sobre de la resta de futbolistes mortals. D'aquí uns anys podrem explicar que vam veure els recitals que nit rere nit feia amb el Barça. No importa si els blaugrana no guanyen res aquest any. De veritat que és igual. La posteritat és molt difícil de guanyar i Messi, amb aquest equip ja l'ha aconseguit.

L'Arsenal s'ha avançat aquest vespre, però el Barça juga amb avantatge. Té el Déu del futbol vestit amb el número 10. És obvi que no exagero, perquè mai no havia vist res semblant. I si a sobre t'acompanyen futbolistes de luxe, especialment un que es diu Xavi, ja ho tens tot fet. Perquè el de Terrassa mai no serà prou valorat. Perquè és la maquinària que ajuda a Messi a fer i desfer. L'eina perfecta de Déu.

Aquí claudica un servidor. Ja no tinc paraules per descriure tot allò que aconsegueix aquest equip. Simplement cal treure's el barret, mirar al cel, i deixar que aquests moments passin a formar part de l'eternitat. Que ningú no els toqui mai més.

Ja és primavera a la Champions League

www.btvnoticies.cat

M'encanta l'ambient de Champions a Barcelona quan és primavera. Fa bon temps, la gent passeja abans del partit i és senyal que el Barça, un any més, ha arribat lluny. El partit d'avui promet emocions fortes i espectacle. Aquest matí he anat a l'aeroport per veure com arribaven uns quants del 4.800 aficionats de l'Arsenal a la ciutat.

• Primera constatació: Tots parlen un anglès impecable.
• Segona constatació: Encara no anaven ebris.
• Tercera constatació: Creuen que el seu equip passarà l'eliminatòria.

Personalment, crec que l'eliminatòria està 75%-25% a favor del Barça. Després de l'exhibició de l'anada, només cal mantenir el nivell d'intensitat en el joc i sortir a mossegar. O sigui, fer el mateix que a l'Emirates. Guardiola té les baixes d'Ibra, Puyol i Piqué, però l'Arsenal també té jugadors claus lesionats. Cesc no jugarà, Arshavin tampoc, ni Song, ni Gallas i no oblidem que Van Persie encara no pot jugar. Així que en efectius anem lleugerament per davant. L'única preocupació que tinc són els rampells londinencs. Futbolísticament són inferiors, però els equips joves van a batzegades. Això vol dir que en 20 minuts poden provocar una allau perillosa que els classifiqui.

Afortunats desafavorits

Més d'un haurà sentit l'impuls del suicidi dolorós quan hagi vist el repartiment de premis de la travessa d'aquesta jornada. Concretament 707 persones. Tota la vida esperant fer 15 encerts per deixar la feina i dedicar-se a gaudir de la vida. I el dia que no fallen ni un sol resultat dels quinze partits proposats per "loterías y apuestas del Estado", cobren una misèria. No tenia mèrit perquè era massa fàcil. Una travessa sense sorpreses dóna premis poc sucosos.

Ja no parlem dels que han fet 13 que esperaven un bon pessic, o els de 10 que normalment cobren. Excepte els dies que el premi és inferior a un euro, perquè llavors els diners passen a engreixar el pot.

L'ONG "Ple al 15 mileurista" comença a tenir sentit.

La mona periquita

www.btvnoticies.cat

Tothom té un amic periquito. Feu un repàs mental i segur que en trobeu algun. Doncs la millor manera de donar-li una petita alegria és comprar-li una mona de Pasqüa de l'Espanyol. Així fem una bona obra doble. Primer, fem feliç a un aficionat de l'Espanyol (Sentiment que no acostumen a experimentar amb el seu equip). Segon, potser es torna menys anti-culé.

És la bomba, Navarro

Torna Navarro from Marcos Arizmendi on Vimeo.

Portava 0 de 10 en triples. No acabava de rutllar. Però els grans jugadors apareixen les grans nits i ahir va fer 24 punts per guanyar el Madrid i posar l'eliminatòria de quarts de final de l'Eurolliga molt coll avall.

Apagada analògica

11:59. Redacció d'esports de BTV. Tot a punt per a l'apagada analògica. Nervis. Em pregunto perquè no s'ha fet un programa especial com per la nit de Cap d'Any. Hagués tingut la seva gràcia, amb un parell de mítics fent el compte enrere. Sonen les campanades. Les 12:00. No hi ha apagada analògica? Més nervis. La senyal ja no és gaire nítida. El 3/24 deixa d'emtre en 16:9. És un avís? No passen ni deu segons i ja tinc la resposta. TV3, Canal 33 i 3/24 deixen d'emetre en analògic. Surt un rètol explicant que ara s'ha de sintonitzar els canals mitjançant la TDT. Escolto algun suspir de decepció. Però... BTV segueix emetent en analògic!! Punta d'audiència brutal assegurada. L'alegria dura uns minuts. Els suficients per comprovar que la televisió de Barcelona va sobreviure més temps en analògic que la televisió de Catalunya.

Arribo a casa sobre les 16:00 i el primer que faig és posar la tele. Òbviament no tinc TDT, i em sorprèn veure que encara hi ha canals que segueixen vius. Són Teletaxi, Molatv i televisió de l'Hospitalet. Ja no estic tan content que BTV aguantés més que TV3.

Hi ha vida després de Barrufet?

www.btvnoticies.cat

Què passarà quan Barrufet deixi l'handbol aquest estiu? S'acabarà el món? L'Asobal tancarà la paradeta? Potser si, perquè és un dels esportistes més mítics que han passat per can Barça. És veritat que jo sóc d'explotar-ho molt això de mític, però en Barrufet es mereix la denominació.

Però per sort el Barça ja prepara recanvi pel mestre. És un jove que va fer 19 anys el passat mes de gener, que va ser decisiu en l'últim partit de lliga del Barça Borges contra l'Alcobendas. Quan va acabar el partit vaig preguntar-li si volia fer una entrevista, i ell em va mirar amb cara de "estic flipant que m'ho diguis a mi". Llavors em va preguntar si fèiem l'entrevista allà mateix o podia dutxar-se primer. Jo no tenia pressa així que li vaig dir que triés ell. Es va dutxar i va sortir com un flam perquè també l'esperava algun micro més d'altres mitjans. Normal. Amb 19 anys és difícil ser el centre d'atenció. Però aquest noi sembla tenir els peus a terra i molta humilitat. Dos ingredients que ja va cuinar en el seu moment el seu "padrí" David Barrufet.

Grans oradors

Untitled from Marcos Arizmendi on Vimeo.

Roda de premsa de José Callejón. En total el jugador blanc-i-blau va estar 3 minuts parlant. En aquest temps ens va deixar 33 buenos pel record. 1 cada 6 segons.

És un exemple que serveix per il·lustrar l'escassa capacitat dialèctica dels jugadors de futbol. Però fins a quin punt podem criticar aquest fet?

Els futbolistes es dediquen a jugar, i que la seva oratòria sigui més o menys bona no els dóna millors contractes, ni més prestigi. Messi, per exemple, té un discurs planer, i en canvi és el jugador més admirat del món. Si la seva habilitat oratòria fos excepcional, els futbolistes ja no serien futbolistes. Potser serien presidents dels governs dels seus països. Ara m'imagino Sergio Ramos com a president del Govern espanyol en un viatje diplomàtic a Mali per entrevistar-se amb el seu homòleg Seydou Keita. Impossible.

Un altre dels factors que impedeixen el lluïment dels futbolistes en les rodes de premsa és que estan collats. No poden criticar obertament aspectes que afectin l'equip, no poden parlar del seu futur clarament, han d'evitar que les seves paraules es malinterpretin. I és clar, quan obrir la boca no és precisament la teva virtut, és fàcil caure en els tòpics i en els "bueno pues" o "la verdad es que".

Criticable? Fins a cert punt sí. Però si a Quim Monzó li demanem que faci malabarismes amb la pilota potser ens quedem una mica decebuts. El mateix passaria si demanem a James Cameron que toqui el contrabaix (resulta que Woody Allen no toca el contrabaix del tot malament) o que en Ferran Adrià ens pinti un quadre...

S'inaugura "Éstanfort Bridge"

Posar nom a un bloc hauria de convertir-se en esport olímpic. Així jo em convertiria en el Moussambani de torn. Només cal veure el nom que he posat a aquest bloc. Podria haver triat els originals "vestidor", "temps afegit", "sotapals", que mai s'han fet servir... però no em vaig poder estar de posar-li "És tan fort Bridge". És el meu humor, no hi puc fer res. També em va passar pel cap batejarlo com "Ultra fort", però aquesta denominació ja entrava amb calçador (Els menys avesats als acudits semàntics hauran de buscar el nom dels estadis del Chelsea i el Manchester). A més "És tan fort Bridge" és una frase de moda. Els jugadors del Manchester City segurament és el primer que li van dir a Bridge quan es va fer públic que la seva ex-xicota li havia fotut les banyes amb el seu ex-company d'equip al Chelsea, John Terry.

"És tan fort Bridge" serà el terreny de joc on intentaré escriure i publicar tot allò que se'm passi pel cap. Alguns diran que sóc molt mític, i molts que sóc un lupes. Podreu triar.