Entre Jabulanis i Vuvuzeles

6 dies després de començar el Mundial, ha acabat la primera jornada. Molta expectació i esperança en la primera copa del món organitzada per un país africà. Però des que el Jabulani, la polèmica pilota del mundial, ha començat a rodar, totes les il·lusions generades s'han anat dil·luint. El futbol és més aviat pobre, i l'escrupolositat tàctica s'imposa a la màgia creativa. Només s'han vist 25 gols en els primers 16 partits. Un promig lleugerament superior a un gol i mig per partit, molt lluny del pitjor registre golejador de la història dels Mundials (Itàlia 90: 2,2 gols per partit).

Els entrenadors han deixat de somiar amb la porteria rival i prefereixen obsessionar-se en la porteria pròpia. Com ells no poden controlar les espurnes de qualitat, prefereixen vetar-les i centrar-se en evitar que una guspira de creativitat rival els espatlli els plans. Marxen contents si el partit acaba amb un empat a zero. Ningú no els podrà recriminar res sobre la seva feina. Tenen por a perdre, i l'empat es converteix en victòria.

Tampoc no ajuda que la primera jornada sigui terreny especulatiu. Una derrota deixa una estocada gairebé mortal a la selecció que la pateix, i això augmenta exponencialment la por a la derrota. La majoria d'equips surten a jugar amb un davanter, i posen 5 migcampistes al darrere. Alguns seleccionadors es justifiquen assegurant que juguen una 4-3-3, però la majoria de vegades l'afirmació és falsa. Perquè això voldria dir jugar amb 3 jugadors de tall purament ofensiu, amb dos extrems ben oberts a la banda i desbordant la defensa rival. Però es tracta d'un miratge dibuixat sobre una pissarra.

Amb aquest panorama potser les ensordidores vuvuzeles fan un efecte positiu i deixen tocada l'oïda dels jugadors. Només així podran deixar de banda les premisses tàctiques per dedicar-se a inventar jugades espectaculars per fer gaudir els espectadors. Seria l'única manera d'acabar amb el gran dilema lingüístic que existeix a les banquetes. Perquè el seleccionador s'hauria de limitar a fer la seva feina: seleccionar qui juga. La resta que ho facin els jugadors.

La cursa electoral a Can Barça

La majoria de socis amb dret a vot em diuen el mateix. No saben per quin candidat votaran diumenge. Em diuen que Sandro Rosell no els fa el pes. Que Marc Ingla no té prou pes (entenc que pes carismàtic). Que Jaume Ferrer no és un líder, i que l'Agustí Benedito els sembla bona persona però dubten de la seva capacitat per comandar el vaixell blaugrana.

És lògic. Partint de la base que el Barça és com una dona pels socis, les eleccions arriben en el pitjor moment. L'equip viu una època daurada i per tant, han de canviar de líder quan la relació tocava el seu punt àlgid. Fa dos estius no hi havia problema en canviar, però ara Laporta sembla el president ideal.

Sandro Rosell fa anys que prepara l'assalt a la poltrona, i partia amb un avantatge abismal respecte a la resta de candidats. Rosell se sabia guanyador, però ha optat per una estratègia que pot passar-li factura. No s'immuta per res. Fa servir un discurs planer i no vol generar cap conflicte. Li plouen clatellades i ell les rep sense intentar cap contraatac. Una actitud passiva que ha generat certa desconfiança.

La majoria de clatellades a Rosell han arribat per part de Marc Ingla, un candidat que compta amb un equip de luxe: Ferran Soriano, Albert Vicens i Alfoncs Godall formen una plantilla directiva d'alt nivell. Però allà on fluixeja la candidatura és precisament en ell. A més la seva estratègia focalitzada en Rosell comença a desgastar.

Jaumer Ferrer abandera el continuïsme amb el recolzament de Joan Laporta. Però no ha aprofitat el llegat del laportisme per liderar les enquestes. La manca de lideratge deixa la candidatura de Ferrer més endarrerida que la resta, per més videos emotius que hagi encetat.

I finalment, Agustí Benedito. Desconegut per la gran majoria de socis. S'ha fet un forat entre els tres principals corredors a la presidència del Barça. Els dubtes generats pels tres candidats anteriors han propiciat que Benedito s'hagi posat de ple en la lluita per la presidència. Però malgrat vengui transparència, es tracta d'una candidatura tan opaca com la resta. Més del mateix.

Amb el panorama tan enrevessat, les eleccions es presenten com una gran incògnita. Els debats poden marcar molt la intenció de vot, però de moment, Sandro Rosell ha decidit assistir a ben pocs, per aquella por a perdre vots. Segurament el candidat ideal seria una barreja dels quatre. Però com és impossible fusionar-los, la resposta definitiva arribarà diumenge.