Xapeau!

La sensació de l'estiu. Vas a una terrassa a fer unes cerveses i decideixen muntar un partit de futbol. És molt senzill. Fes servir les xapes de les ampolles. Les pots personalitzar amb samarretes dissenyades per tu o per aquest artista. La pilota pot ser el paper de plata del paquet de tabac. I la porteria pot ser el mateix paquet de tabac. Amb unes tisores li donem forma de porteria i ja tenim el camp muntat sobre la taula del bar.

Les normes són senzilles i poden variar. S'ha de moure una xapa com a les caniques, donant impuls amb el dit índex. Els que no tenen dit índex poden fer servir un altre dit. Un torn cadascú. Si amb la xapa que hem mogut toquem la pilota i fem que la pilota toqui a un altre jugador nostre, podem tornar a tirar. Si no toquem pilota i xoquem amb una xapa de l'altre equip, és falta. El porter és l'únic que es mou diferent. El podem recol·locar abans de cada moviment del rival, per preveure un possible xut.

Si jugar partits en els bars no és suficient, sempre podeu federar-vos. Hi ha una pàgina on tenen reglaments, competicions...

Per què?

- Per què el Madrid no intenta jugar una mica ofensiu?
- Per què els tres davanters centres blancs estan a la banqueta?
- Per què Mourinho no parla mai de futbol?
- Per què ningú no recorda el cop de puny de Marcelo a Busquets en el partit de Lliga?
- Per què ningú no recorda la piscina de Marcelo en el partit de Lliga, que va significar un penal a favor del Madrid?
- Per què Pepe va acabar sense targeta el partit de Lliga?
- Per què Arbeloa va agredir a Villa i Adriano en la final de Copa sense càstig arbitral?
- Per què tots els que demanaven sancions a Messi per xutar una pilota al públic van obviar les botifarres de Pepe a la final de Copa?
- Per què es queixen de les protestes dels jugadors del Barça quan a la Copa del Rei la premissa tàctica del Madrid era envoltar l'àrbitre a cada falta per no rebre targeta?
- Per què Ramos no va veure targeta en Champions per unes mans claríssimes?
- Per què Marcelo no va ser expulsat per trepitjar Pedro?
- Per què Adebayor podia repartir manotades a Puyol i Busquets, i acabar el partit?
- Per què queixar-se dels àrbitres si el millor resultat que pot aconseguir el teu equip és 0-0?

Moltes preguntes que es debia oblidar de fer Mourinho ahir a la sala de prema. Estava massa capficat en confeccionar una excusa per justificar la derrota. L'expulsió de Pepe potser era rigorosa. Clar, si ho comparem amb les altres expulsions que havien de ser i no van ser. Però el principal problema de Mourinho és que en el futbol hi ha un reglament. I si jugues a evitar-lo, alguna vegada t'enganxaran.

Penso que el Madrid té altres arguments futbolístics. I limitar una eliminatòria de Champions a mantenir el zero a zero és insultar el futbol. Perquè ahir es podia haver vist un partidàs entre els dos millors equips del món. Ahir, i a la final de Copa, i en el partit de Lliga. En canvi, en els 3 partits hem vist molt poc futbol. Perquè un dels dos s'ha negat a jugar. Però a vegades es fa justícia. I el que estima la pilota, guanya.

Manchester Pity

Temporada 1937-38. El Manchester City aconsegueix ser l'equip més golejador de tota la Lliga. 80 gols a favor. Un petit detall, en rep 77. Un gran detall: El Manchester City queda penúltim i baixa a Segona Divisió.

De pel·lícula

El futbol hauria de ser com les pel·lícules. Un esport en què els bons guanyen. I els dolents, els que juguen brut, provoquen i fan ràbia, perden. Hauria de ser un premi pels que tracten bé la pilota, que lluiten contra la prepotencia constant.

Però això no és sempre així. Ahir no ho va ser. El futbol destructiu es va imposar a l’elaboració. La pintura industrial va passar per sobre dels traços delicats del pinzell. El múscul i la metrosexualitat de Cristiano van tocar el cel, mentre que al petit Messi li escolpien un mosaic de blaus a les cames. La intimidació habitual de Mourinho amb els àrbitres i les protestes desproporcionades dels jugadors del Madrid van tenir premi. El premi del joc permissiu. D’un futbol subterrani que va afavorir els blancs. I els dolents van guanyar.

Va ser una victòria menor, que deixa molts consols als derrotats. Els més immediats, el cop de Copa que li va fer Casillas al Rei (Si cremar una foto del monarca és presó, agredir al de carn i ós que serà?), i la Copa destrossada sota l’autobus del Madrid perquè se li va escapar de les mans a l’inepte de Ramos. Dues constatacions de que a la capital han perdut el costum d’aixecar títols.

Ara falten la Lliga i la Champions. Els dos premis grossos. Els dos títols majors que poden minimitzar la derrota en la Copa. Si el futbol fos com a les pel·lícules, no tinc cap dubte que els guionistes ho haurien escrit així. Els bons perden la Copa i reben un cop moral dur. Però s’aixequen i redrecen la situació. Guanyen la Lliga i la Champions, i continuen escribint una pàgina daurada en la història del futbol. 

Estic molt tranquil

Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. Estic molt tranquil. 

Tottenham

Maradona va jugar un dia amb el Tottenham. Va ser durant l'homenatge al seu compatriota, Osvaldo Ardiles. Un heroi a White Hart Lane. Un fitxatge per un dia que va funcionar perfectament. Els londinencs van imposar-se a l'Inter per 2 a 1.

La versió actualitzada seria comptar amb Messi per un dia. En un partit oficial de Champions contra el Madrid. Però crec que no es milloraria gaire el resultat aconseguit pels Spurs, que són un equip creat a base de noms. Van der Vaart, Modric, Bale, Pavlyuchenko, etc. "Mucho ruido y pocas nueces". Jugadors que prometen molt i que a l'hora de la veritat són mediocres. M'ha decebut especialment Modric. L'agosarat que li va penjar el cartell de "Cruyff dels balcans" ja deu viure a anys llum de la civilització.

¡Para mear y no echar gota!

És l'invent del segle. Llàstima que només es pot aplicar en lavabos específics per pixar. Però és escandalosament original. Fer gol amb el pipí. És un concepte innovador que moltes xicotes, mares, dones, companes agrairan. 

Però a qui volem enganyar? Ningú té a casa aquests lavabos. Això estarà als bars. I els borratxos jugaran a encertar a tocar la pilota. Amb tan mala punteria que deixaran igual de brut que sempre els lavabos. Però almenys es divertiran. I l'amo del bar només s'haurà gastat 20 dòlars.

Barça - Madrid

Quines setmanes ens esperen. Si tot va com ha d'anar a la Champions, hi haurà 4 partits entre Barça i Madrid. En joc, mitja Lliga, una Copa del Rei i mitja Champions. Una oportunitat d'or per humiliar el gran enemic. Uns quants anys de gràcia per refregar la fita al derrotat. Perquè l'enemistat esportiva entre uns i altres és insalvable. Hi ha alguns jugadors que van desafiar les lleis de la passió futbolera i van jugar a tots dos equips. Avui l'alineació és de jugadors que després de passar pel Barça van provar sort al Madrid. (1) Ricardo Zamora (2) Miquel Soler (3) Josep Samitier (4) Nando (5) Luis Milla (6) Bernd Schuster (7) Luis Figo (8) Michael Laudrup (9) Albert Celades (10) Ronaldo (11) Saviola.

Tot s'hi val

El món s'acaba. Tot s'hi val. D'una campanya publicitària ideada per gent que no té res a veure amb el Barça, el Marca en treu una portada. Espero que algun dia la gent se'n cansi de tanta tonteria. I que els fotin a tots al carrer. I llavors que plorin i es queixin de la injusticia laboral que es comet deixant-los a l'atur.

Nits de Champions

Foto: Sportyou

Quarts de final de la Champions. Tots els partits vistos per sentència. Tots, excepte un. El Chelsea - Manchester, que ha acabat 0 a 1. El Madrid ahir va passar per sobre del Tottenham per 4 a 0, i el Schalke ens va sorprendre a tots guanyant 2 a 5 l'Inter. I aquesta nit el Barça li ha fotut una maneta enganyosa al Shaktar. 5 a 1. Un partit que hem mirat acollonits. Per les paraules prudents de Guardiola o per la incisiva davantera dels ucraïnesos. Però ni amb el 4 a 1 hem pogut respirar. 


Així que la setmana que va el millor partit serà el Chelsea-Manchester. Amb una mica de sort tornarem a veure Rooney fer break-dance. Com a la foto. Quina foto eh? Tot el pes del seu cos sobre el nas. O sobre la cara, directament. Per això Rooney deu tenir la cara tan axafada. De tant en tant, quan li agafa una mica de relleu, fa aquesta pirueta per tornar les seves faccions al seu estat habitual. Ja està. He tornat a marxar. Ja no parlem de futbol.


Va vinga, una pinzellada del Barça - Shaktar. M'han encantat Andrés Iniesta i Dani Alves (Com es nota que ha renovat). Molt bé l'efectivitat a porteria i el Barça en l'aspecte ofensiu. També m'ha sorprès el Shaktar. Són ràpids i perillosos. No m'agrada que Busquets és massa lent jugant de central. I a Adriano li va gros això de ser titular. Avui a més s'han perdut moltes pilotes en zona de creació. Gran partit, millor resultat. I una entrevista pel record: (M'abstindré de fer comentaris):

Desvirtuosismes

Japó ha renunciat a participar a la Copa Amèrica de futbol que es jugarà a l'Argentina el proper mes de juliol. Pels menys avessats a la competició, la Copa Amèrica l'organitza la Conmebol. La confederació de països de l'Amèrica del Sud. Però tenen un problema. Són només 10 països. I clar, organitzar un torneig amb 2 grups de 5 és una mica avorrit. Abans feien 3 grups de 3 que lluitaven per classificar-se a les semifinals, i allà els esperava el campió de l'anterior edició. Però calien més partits, i per tant, més equips. Així que la solució habitual és convidar dos països que solen ser d'Amèrica del Nord. Mèxic és un habitual, però també hi han participat Costa Rica, Hondures o els Estats Units. El primer en trencar la norma d'equips convidats americans va ser el Japó, que també havia de participar en aquesta edició, però que hi ha renunciat. Arran de la deserció japonesa, Espanya sona per ser la selecció substituta. Hi ha gent que diu que es desvirtuaria la competició. Però ja fa anys que ho està de desvirtuada. Com tantes altres competicions:


- A la Copa d'Or de la Concacaf (Amèrica del Nord), hi han participat Brasil, Colòmbia, Perú, Equador. També hi ha hagut representació asiàtica amb Corea del Sud, o africana amb Sudàfrica.


- A l'Eurocopa algun dia hi podria participar Israel. Un estat que viu entre Egipte, Jordània, el Líban o Síria, ja m'explicaran perquè està integrat dins la UEFA. Per cert que Israel va guanyar la Copa d'Àsia del 64, organitzada per ells mateixos.


- Austràlia també sol ser habitual a la Copa d'Àsia, i de fet n'organitzarà l'edició de 2015.


Altres exemples més exagerats s'han vist en el bàsquet. L'Eurobasket de de 1949 es va disputar a Egipte. I els amfitrions van guanyar el torneig, que consistia en una lliga de tots contra tots. Hi van participar Egipte, França, Grècia, Turquia, els Països Baixos i atenció: Síria i el Líban. Copio i enganxo els resultats de la wikipèdia. Recordeu: Eurobasket.

Equipo	J	G	P	T+	T-	DT	PTS
Egipto	6	6	0	346	216	+130	12
Francia	6	5	1	281	199	+82	11
Grecia	6	4	2	269	241	+28	10
Turquía	6	3	3	247	256	-9	9
Países Bajos	6	2	4	174	255	-81	8
Siria	6	1	5	219	287	-68	7
Líbano	6	0	6	183	265	-82	6

http://en.wikipedia.org/wiki/EuroBasket_1949

Alineacions mítiques (6)

Les primeres paraules de molts jugadors quan fitxen per un nou equip són "Era el meu somni jugar aquí". Els integrants de l'alineació d'avui no ho van dir mai. Perquè mai van abandonar el club en el que van començar la seva carrera esportiva. Són homes fidels a un club, que realment estimaven els colors que defensaven:

FIDELS CF

(1) Lev Yashin: Va ser el primer porter en guanyar la Pilota d'or. Va jugar 326 partits oficials amb el Dinamo de Moscou des de 1949 fins al 1970. 22 temporades.

(2) Manolo Sanchís: Va debutar l'any 1983 amb el primer equip del Madrid i es va retirar el 2001 amb 524 partits i 33 gols sota el braç.

(3) Tony Adams: El seu primer partit amb l'Arsenal també va ser, com Sanchis, l'any 1983. Però ell va aguantar fins el 2002. Això si, va jugar menys partits, 504. I va marcar un golet menys que Sanchís, 32.

(4) John McDermott: Des de 1987 fins 2007 va jugar al modest Grimsby Town. Són remarcables els seus 647 partits i 10 gols. I sobretot que ha jugat a cinquena, quarta, tercera i segona divisió anglesa. Només li va faltar tastar la Premier. Llàstima.

(5) Franco Baresi: L'única cosa que no és rossonera de Baresi és el seu germà Giuseppe, que va jugar a l'Inter i ara n'és el segon entrenador. Però en Franco (Baresi) va ser fidel al Milan des de l'any 77 fins el 97. 719 partits i 33 gols. 

(6) Ricardo Bochini: El cervell d'Independiente. Era l'ídol de Diego Armando Maradona, i tot i que no va destacar mai amb Argentina, amb Independiente es va sortir. De 1971 a 1991 va jugar 740 partits i va fer 107 gols. 

(7) Agustín Gainza:  Tota la vida dedicada a l'Athletic. Al primer equip s'hi va estar de 1940 a 1959. Un jugador ofensiu que va marcar 120 gols en els 381 partits de lliga que va jugar.


(8) Fran González:  Mentre el Depor es convertia en SuperDepor. Fran es va convertir en una estrella. Debutava l'any 1988 amb els gallecs a segona. 57 gols i 547 partits més tard es retirava. Era l'any 2005 i el Depor havia guanyat 1 Lliga, 2 Copes del Rei i 2 Supercopes.


(9) Uwe Seeler: Els gols de l'Hamburg de 1953 a 1972 eren cosa seva. 226 gols en 318 partits.


(10) Matt Letissier: Va néixer a Jersey i va ser l'estrella del Southampton on va jugar de 1986 al 2002.  162 gols en 443 partits. Era un clàssic al programa "Futbol Total" del Canal 33 perquè cada setmana feia un golàs a la Premier.


(11) Billy Liddell: Una llegenda del Liverpool. Va jugar-hi de l'any 38 al 61, amb una segona guerra mundial pel mig. Va fer 215 gols en 492 partits amb els Reds.


Clar, una gran alineació. Però hi ha molta gent enfadada que ha arribat fins aquí i creu que falta un. Òstia. Faig alineacions de jugadors que dediquen la seva vida a un club i em deixo el que més temporades ha jugat al mateix equip. I no és el Grimsby Town. És un gran d'Europa. Vaig avançant que el jugador en qüestió ha guanyat 5 Champions i 7 Lligues. I va defensar durant 24 anys la mateixa samarreta. 647 partits oficials i 29 gols. Ja el sabeu? Doncs no us dic qui és.

També deu tenir el rècord de sortir a més àlbums de cromos de Panini. Segur.

Shakira és pitonissa

La Shakira ja sabia fa anys que aquest cap de setmana el Madrid perdria a casa contra l'Sporting. I que el seu estimat Gerard Piqué faria el gol que deixaria el Barça 8 punts per sobre dels blancs. "Ahí te dejo Madrid". Just la setmana després que ens assabentéssim que la música de la Shakira estava vetada al Bernabéu. Una mica de bruixeria, no? La colombiana els hi ha fet un "mal de ojo" als de Mourinho. 

Anglaterra i Argentina, els pares de les targetes.

Groga i vermella. T'aviso o t'expulso. Les targetes són la principal arma de l'àrbitre per castigar els jugadors. Però no han existit tota la vida. Abans es podia expulsar un jugador, però no calia ensenyar-li cap targeta. Li deies que marxés i ja està. Com es fa ara amb els entrenadors. Però l'any 1966 dos fets entrellaçats  com una trena van provocar l'invent.


1.- L'expulsió del capità argentí Rattin durant el Mundial 66 en el partit que jugava el seu país contra els amfitrions, Anglaterra.  Es comenta que Rattin li va dir a l'àrbitre, l'alemany Kreitlein: "Qué cobrás hijo de puta". I Kreitlein, que no entenia res de castellà el va fer fora. Per la forma com Rattin el mirava mentre li deia. Una mica passarell l'argentí que si hagués somrigut mentre l'insultava, encara estaria jugant. Rattin feia veure que no entenia que havia de marxar. I uns minuts i un traductor més tard, va abandonar el camp. Abans es va permetre el luxe de maltractar el banderí de córner (És el que es veu en el video, per si us voleu estalviar 9 segons de Youtube) i asseure's a la catifa vermella de la Reina Isabel d'Anglaterra. Un gest que sembla que estava molt mal vist. Tot això mentre desenes de milers d'anglesos li cantaven "animal".

2.- Després del partit i veient la confusió generada pel conflicte lingüístic, un assessor dels àrbitres de la FIFA, l'anglès Ken Aston, tornava a casa pensant en la situació. 

Destaco les seves orelles, perquè no puc deixar de mirar-les. Són enormes. Bé, el cas és que aquest senyor generós d'oïdes, va aturar-se a un semàfor. I se li va encendre la llumeta. Va pensar: vermell: "Estàs fora" i groc "Estàs avisat". I es van instaurar les targetes a partir del Mundial de Mèxic 1970. Ja no calia parlar el mateix idioma per entendre que estaves expulsat.

Així que podem dir que les targetes són germanes bessones de la rivalitat d'Anglaterra i l'Argentina. Van néixer el mateix dia. L'any 1982 la Guerra de les Malvines va dinamitar encara més l'enemistat entre les dues seleccions, i 4 anys més tard, el gol de Maradona amb la mà afegit al gol del segle les va convertir en irreconciliables. Argentina i Anglaterra s'havien convertit en els pares de les targetes, i sobretot d'una forta rivalitat.

Tot i això alguns jugadors argentins van jugar a la Premier. Ricardo Villa i Osvaldo Ardiles van ser dels pioners. Van fitxar pel Tottenham l'any 1978, després de guanyar el Mundial amb Argentina. Es van convertir en ídols locals. I van aprendre anglès.

En aquella època ja els ensenyaven tòpics futbolístics. Un home gran amb ulleres escriu a la pissarra frases que faran servir a les rodes de premsa. Però jo m'imagino a Villa i Ardiles escoltant música per l'Ipod* mentre pensen en lligar-se a la professora. Ricardo Villa sembla el més ben posicionat perquè la seva mà esquerra deu estar fregant de forma molt subtil el braç de la noia. Tot i que també podria ser que la postura antinatural de Villa fos per evitar el fregament dels genitals de l'home d'avançada edat amb la seva esquena. Són suposicions.


*Al 1978 ja hi havia Ipod, però era un secret molt ben guardat i només estava a l'abast d'algunes elits jueves. I tots sabem que el Tottenham és l'equip amb més seguidors jueus de la Premier. 

Alineacions mítiques (5)

Han hagut de suportar molts insults relatius a la seva al·lopècia. Però ells no s'han despentinat i han continuat demostrant les seves habilitats amb la pilota als peus. Són els:

CALBS UTD

Hi ha qui els considera un amulet. Laurent Blanc sempre li feia un petonet a la calba de Fabien Barthez (1) abans de començar els partits de França, i van guanyar el mundial. També van coincidir al Manchester United, on compartien vestuari amb un que feia més por, Jaap Stam (2). En canvi hi ha calbs simpàtics, com Abelardo (3) que explicava acudits als seus companys. Altres, com Roberto Ríos (4), es van fer famosos per costar un dineral. 2000 milions de pessetes va pagar l'Atheltic per fitxar-lo del Betis. A Sevilla encara riuen. I un somriure també es dibuixa a la cara dels culers quan escolten el nom d'Spasic (5), autor d'un gol en pròpia porteria que va donar la victòria al Barça en un partit contra el Madrid. Millor no riure del primer migcampista. Viktor Onopko(6), aquell rus que va jugar mil anys a l'Oviedo. I què me'n diu de Rafa Paz(7)? Aquest l'estaveu a punt d'oblidar. El tenieu relliscant entre dues neurones. Si passem a un àmbit internacional arribem a Attilio Lombardo (8), un rodamons del Calcio que va perdre la final de la Copa d'Europa contra el Barça quan jugava a la Sampdoria. També trobem el gran Iordan Letchkov(9), integrant de la Bulgària que l'any 94 va meravellar durant el Mundial dels Estats Units. I acabo amb la davantera. Dos pesos pesats. Gianluca Vialli (10), que va acabar d'entrenador-jugador al Chelsea (una altra alineació que haurem de fer!) i finalment, el capità. El calb dels calbs. Perquè si parlem d'al·lopècia hem de parlar d'un jugador que va jugar al Cadis, al Tenerife i a l'Alacete. Un argentí que tothom s'estimava, sempre en equips humils i fent el paper de matagegants. Era el David i sempre lluitava contra els Goliats del futbol. Quan heu vist la foto, potser l'heu confòs amb l'àrbitre Pier Luigi Collina, que també mereixeria els honors d'aparèixer aquí. Però és Oscar Alberto Dertycia (11). Ohhh!! Mític, oi?