Escriptors i futbolistes

Aquesta no l'he fet jo. Ho reconec. I demano disculpes per avançat. "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir". Bé, potser si. Però si al Rei li ha funcionat no veig perquè no m'heu de creure a mi. El cas és que fa temps, volia fer una alineació d'escriptors futbolistes. Vaig descobrir que grans mites de la literatura van tastar el tacte amb el cuir de la pilota i la gespa o la sorra dels camps de futbol. Nabokov, Camus o Conan Doyle van ser porters. Però em costava trobar posicions específiques d'altres escriptors-jugadors. Poso la paraula escriptor per davant, perquè a la categoria inversa de jugadors-escriptors, hi ha més varietat (Valdano, Bilardo, i últimament qualsevol futbolista mitjanament famós.)


I rebuscant per la web vaig trobar aquesta graciosa alineació, ideada per Javier Marías. Aquí teniu l'explicació tàctica d'aquest onze literari:

"Portería: Dos que jugaron en su vida en esa posición: Vladimir Nabokov y Albert Camus. / Defensas: Lateral derecho Henry James por ser de largo recorrido. En el centro Dashiel Hammet que parecía un tipo duro. Y defensa izquierdo Malcolm Lowry que al ser bebedor sería uno de esos defensas duros que no dejan pasar a nadie. / Lateral izquierdo. Valle-Inclán, un autor muy vivo con malas pulgas a ratos. / Centro del campo. Tres de largo recorrido: Como trabajador Thomas Mann; como 10 y cerebro del equipo y mente clara y organizadora del juego Marcel Proust, y W. Faulkner que tiene mucho aliento. / Delantera. Jugaríamos con extremos: extremo derecho como siete Joseph Conrad, capaz en pocos metros de crear desconcierto y admiración; delantero centro Thomas Bernhardt porque era muy agresivo; y con el 11, extremo izquierdo, uno de esos jugadores finos y creativos como Lampedusa. / Banquillo. En la portería Camus o Nabokov que se alternarían la titularidad con igual solvencia. Para momentos de crisis no estaría mal Conan Doyle que tendría gran capacidad de juego para el medio campo. Defensa, Raymond Chandler. Y delantera un poeta: W. Yeats".

Cadena d'errades que col·loquen una eliminatòria coll amunt:

Espant. El teu millor jugador es fa mal. Pànic. Estira, bufa i continua jugant. Alleugeriment. Li passen la pilota al teu millor jugador, encara adolorit. Expectació. Intent de túnel al rival. Decepció. Contraatac mortífer. Espant. Els dos centrals fan el mateix moviment. Tots dos van a empaitar la pilota i deixen sol el davanter que inicia la desmarcada. Pànic. Centrada i gol del davanter que s'ha quedat sol. Decepció.


Una seqüència que amb prou feines dura trenta segons i que tira per terra tota la feina ben feta durant l'hora i mitja de partit. I que fa aflorir tots els "tribunerus" de Can Barça. A Madrid l'autocrítica no existeix, però aquí, a Barcelona, ens passem. Costa marxar content després d'una derrota. Ahir després de la decepció vaig tornar cap a casa en metro. Sense escoltar Guardiola. En un punt entre Entença i Hospital Clínic, vaig arribar a la conclusió que cal estar orgullós del partit que va fer el Barça a Stamford Bridge. Es va perdre, sí. Però si hem de perdre, que sigui sempre així. Sense perdre la identitat i sense la possibilitat de fer cap retret. És l'essència d'aquest Barça. Vaig baixar del metro amb un somriure d'orella a orella. Alegria.

La que ens espera

Fa temps que no escric. Sóc un mandrós. Em fot pal escriure qualsevol tonteria pel simple plaer d'escriure. Però ja començo a estar nerviós. S'apropa la fase decisiva de la temporada i avui he anat a veure com marxava el Barça cap a Londres.

A l'aeroport hi havia la xicota de Messi embarcant. Diuen que està embarassada. No ho sé, però puc assegurar que té els pits operats. Llavors he sortit a esperar els jugadors. Ha passat una excursió d'avis que ha al·lucinat veient un grup de càmeres esperant. I ha arribat l'autocar. Un detall. Una senyora d'uns vuitanta anys en cadira de rodes acompanyada d'un operari de l'aeroport ha creuat per davant en el moment precís que Valdés i Iniesta sortien del bus. La pobre iaia no sabia on mirar, i se li ha endevinat una mica de cara d'espant. Sort que no ha vist Alves. El brasiler té la capacitat de portar un estil diferent a la resta tot i anar amb el xandall i el polo de l'equip. Si el Barça passa a la final, la propera vegada que vagi a l'aeroport serà amb un bitllet d'avió a Munic amb la resta d'expedició blaugrana. Com fa un any a Londres. Ja tinc els dits creuats.