Little Britain i la selecció anglesa

Aduana Stars i AIK

La setmana passada un equip de Ghana va guanyar la lliga amb el pitjor registre golejador de tots els equips participants. L'Aduana Stars, equip que acabava de pujar a primera, només va marcar 19 gols en 30 partits. Suficients per guanyar 15 partits, empatar-ne 8 i perdre'n 7. Suficients per ser campions.

Algú havia aconseguit fins ara ser campió essent l'equip menys golejador de la lliga?

La resposta la trobem a Suècia. L'any 1998 l'AIK Solna es va endur el títol marcant 25 gols en 26 partits. Els suecs van registrar millors números que l'Aduana Stars però van ser l'equip que menys gols va marcar aquella temporada a l'Allsvenskan. Les 11 victòris, 13 empats i només 2 derrotes patides van permetre que l'equip es proclamés campió.

Objectiu complert

Ja és a Barcelona. Després de 7 anys, l'Eurolliga ha tornat a les vitrines del Barça. S'han necessitat 6 dies molt intensos a París per conquerir aquest títol per segona vegada. Era el meu primer viatge laboral, i l'experiència no podia ser més positiva. Hi ha hagut temps per a tot. Per treballar, òbviament, però també per visitar la ciutat de la llum, per conèixer companys i per viure moments insòlits.

Viatjar amb els jugadors et permet cert contacte amb ells. Vius envoltat de les mateixes comoditats, com si fossis un més. Però no ho ets. Només cal mirar la nòmina a final de mes. Hi ha companys que encara no s'han donat compte d'aquesta circumstància i es pensen que són els reis del mambo. Alguns han passat de ser els qui expliquen la notícia a creure's el centre de la mateixa. Apunto aquest paràgraf a un racó important del meu cervell per no oblidar mai qui sóc, què faig i d'on vinc.

Per la resta, el viatge ha estat sensacional. París és una gran ciutat malgrat molta de la gent que hi habita no suporta que no parlis francès. Si els alemanys són extremadament hospitalaris, els parisins em van semblar tot el contrari, fins i tot maleducats. Un parell de nits vam anar a prendre alguna cosa i entrar a una discoteca era una missió impossible. Si no anaves acompanyat de dones i/o parlaves perfectament francès ja et podies acomiadar d'entrar-hi.

I què dir del Barça? Aquest any la secció de bàsquet ha meravellat al món. Ha seguit el camí que va iniciar el futbol l'any passat. Quan va acabar la final, fins i tot els aficionats grecs aplaudien els blaugrana. Un fet insòlit segons m'explicava Xavier Saisó, un company de la Cadena Ser. La celebració posterior va ser mítica amb els jugadors acompanyats de familiars i amics a l'hotel on s'allotjaven els directius. Allà també hi era Xavi Hernández que no es va voler perdre la festa.

I per acabar una anècdota. L'Eurolliga no va acabar sensera la celebració. Ricky Rubio i Jordi Trias se la van anar passant a quatre metres de distància. Eren les 4 de la matinada i els reflexos no estaven en el seu millor moment. Trias va passar-li la copa al cap de premsa del bàsquet. Però aquest estava despistat i la copa va anar a terra. Es va abonyegar i es va desprendre la base.

Ja sóc aquí

Finalment ja estic a París. Després d'un viatge curt però intens, he arribat a la capital francesa. A l'avió he pogut constatar que Navarro i Víctor Sada han aprofitat les hores mortes enlairats mirant Lost (quines ganes de tenir males estrugances). Un cop aterrats a l'aeroport Charles de Gaulle ens han traslladat en autobus al Pavelló de Paris Bercy, escortats per la policia. La imatge era còmica. Gendarmes donant cops als cotxes perquè ens obrissin pas. A l'autocar dels jugadors i al dels periodistes. Tot plegat amb les anècdotes dels veterans de viatges, que n'hi ha uns quants. Hem arribat al pavelló, que està embolcallat per una cap verda de gespa. Quan feia la foto em preguntava com s'ho deu fer el pobre jardiner per tenir tot allò ben tallat i cuidat. La nit me l'he passat muntant i enviant. Ara per fi, escric l'última línia i em poso a dormir. Sense revisar si el que hi ha escrit aquí està ple d'errades. Demà toca matinar!

Comptes pendents

París és el meu proper destí. Dimecres agafaré la maleta i marxaré en el meu primer viatge de feina. La Final Four de l'Eurolliga de bàsquet m'espera. Un vell compte pendent m'hi espera. A París, ara fa 14 anys Montero recollia una pilota morta quan només faltaven 5 segons perquè la final que enfrontava Barça i Panathinaikos s'acabés. Els blaugrana perdien d'un punt, i el barceloní s'enlairava per fer un llançament fàcil contra taulell. Era l'opció correcta perquè així evitava un possible tap. Però Vrankovic anava decidit a evitar que aquella pilota entrés, i va tocar-la. Amb el reglament a la mà, cistella. Però aquell dia els àrbitres van decidir que els grecs havien de ser els campions, i van fer la vista grossa. A més, el partit va durar 10 segons més del compte perquè el cronòmetre es va aturar a 5 segons del final. Justament quan Montero enfilava cap a cistella. Justament quan el Barça acaronava la seva primera Eurolliga. El temps es va aturar, aquesta vegada literalment. És el compte pendent que tenim els culers amb París.

Sempre ens quedarà París!

Ja té nassos que la mítica frase "Sempre ens quedarà París", sigui de la pel·lícula "Casablanca". Perquè aquest any a Can Barça és més adient que mai. Eliminats de la Champions en futbol, amb el somni de la final al Bernabéu esvaït, podem assegurar que París pot ser la salvació. Perquè els nois del bàsquet s'hi juguen el mateix que els de futbol 4 anys enrere. Aixecar la segona Copa d'Europa. La ciutat de l'amor, de la llum i de la bohèmia pot ser testimoni novament de la confirmació d'un equip blaugrana.

Fa segles, París va ser el centre neuràlgic de la revolució francesa. El punt i final de l'edat moderna. S'adoptaven nous valors i trontollaven els establerts fins aleshores. En ple inici del segle XXI París pot ser una senyal. La constatació d'un fet que pren forma en els darrers anys. Hem passat d'una dictadura blanca a una revolta blaugrana. Aquesta vegada París no formarà part dels llibres d'història com a ciutat bressol del canvi, però hi serà una part important. Molt més important si el Barça de bàsquet ens dóna el gust d'aixecar la Copa d'Europa el proper diumenge al Palais Omnisports de París Bercy.