Als núvols

Vaig tenir la sort de tornar amb l'avió del Barça des de Londres. Amb la Champions. No per la meva cara bonica, sinó per motius laborals. I mentre estava a l'avió se'm va acudir fer una mica de categorització entre els diferents individus que formàvem part de l'expedició. En el gràfic no hi són tots perquè he generalitzat, però puc assegurar que si féssim una classificació de "glamour", jo seria el cuer amb molta diferència. Així estàvem distribuits:

De tota manera, no us enganyaré. És fàcil sentir-se important en aquests ambients. És cert que ets un privilegiat, perquè estàs a l'avió del millor equip de futbol del planeta. Però en realitat no ets ningú. Encara que et puguis fer una foto amb la Champions.

Amb cara de circumstàncies. Patint perquè la foto surti bé. Perquè si surt moguda ningú em dirà: "Ostres Marcos torna-hi que no ha sortit bé". 


Hi ha gent que per fer una foto com aquesta es pensa que ell també ha guanyat la Champions. Jo en aquell moment vaig fer un càlcul. Hauria de treballar uns 300 anys per cobrar el mateix que guanya un jugador del Barça en un any (En realitat vaig fer el càlcul amb Messi i em sortien 1000 anys, però he decidit que comparar-se amb Messi hauria de ser pecat). Vaig fer un somriure i vaig tornar a tocar de peus a terra. Tot i estar en ple vol. 

Somni realitzat

Tota la vida havia somiat en marcar el gol decisiu en una final de Champions. Ara li passaven pel cap totes aquelles imatges projectades per la seva imaginació. Era sobre la gespa d'un estadi ple de gom a gom. S'enfrontaven l'Inter de Milà i el Liverpool. Les dues aficions vivien amb tensió extrema aquells moments finals del partit que decidiria el campió d'Europa. El resultat era de 0 a 0, amb un còrner a favor de l'equip anglès. La centrada no va ser  bona. Massa llarga. Però allà estava ell. Just al vèrtex de l'àrea. En un moviment instintiu va engaltar la pilota. Com sempre havia imaginat. El xut era perfecte i va anar a parar a l'escaire contrari. El porter no va fer ni l'intent d'aturar la pilota. S'havia quedat congelat. Ell i tots els jugadors. Els anglesos i els italians. I el públic també. Ningú no sabia com havia de reaccionar. L'àrbitre del partit acabava de marcar un golàs increible a l'últim minut de la final de la Champions. Els que l'havien rebut barrejaven indignació i sorpresa. Els que suposadament havien marcat, no s'atrevien a celebrar-lo. Havia somiat amb aquell gol tota la vida. Però ara era àrbitre. Ell també tenia dilemes. No sabia si celebrar el gol o pessigar-se per despertar d'aquell malson.

Pares i Fills mítics

Feia dies que volia fer una alineació mítica. Havia pensat en una sobre pares i fills que van jugar un Mundial, i em vaig trobar el curiós cas d'en Martí Ventolrà, que va jugar amb Espanya el Mundial de 1934. El seu fill, José Ventolrà, va defensar la samarreta de Mèxic al 1970. Una simple anècdota que ha revifat quan he acabat de llegir la novel·la "Rosa de Fuego" d'Emilio Marrese.

Explica la història del Barça durant l'esclat de la Guerra Civil, i la seva gira forçada a Mèxic. En aquella expedició hi havia Martí Ventolrà, que va acabar fitxant per l'Atlante. Es va casar amb la neboda del president de Mèxic. D'aquesta relació va néixer José, el seu fill futbolista. És l'únic cas de pare i fill que han jugat un Mundial amb seleccions diferents. 

1. Miguel Reina (1966) i Pepe Reina (2006-2010)

2. Cesare Maldini (1962) i Paolo Maldini (1990-1994-1998-2002)

3. Jean Djorkaeff (1966) i Yuri Djorkaeff (1998-2002)

4. Nicolae Lupescu (1970) i Ionut Lupescu (1990-1994)

5. Pablo Forlán (1966-1974) i Diego Forlán (2002-2010)

6. Manuel Sanchís (1966) i Manuel Sanchís (1990)

7. Vladimir Weiss (1990) i Vladimir Weiss (2010)

8. Perico Alonso (1982) i Xabi Alonso (2006-2010)

9. Wlodzimierz Smolarek (1982-1986) i Euzebiusz Smolarek (2006)

10. Javier Hernández "Chícharo" (1986) i Javier Hernánez "Chícharito" (2010)

11. Martí Ventolrà (1934) i José Ventolrà (1970)

N'hi ha més, però com sempre, no hi ha lloc per a tots (Asensi, Linderoth, Montero, Verheyen o Andersson són cognoms que s'han quedat fora). Andersson el volia posar perquè el pare va jugar el Mundial 78 i els seus dos fills Patrick i Daniel també van jugar un Mundial. Però llavors una alineació sortiria amb 12 jugadors i tampoc seria just. 

També és curiós el cas del Chicharito Hernández. El seu avi, Tomás Balcázar va jugar el Mundial del 1954. Com es veu pel cognom, no és el pare del "Chícharo". És el sogre (Hi ha alguns llocs que posen que és el pare, però no us deixeu enganyar).

Barça tricampió. Tots els obstacles salvats.

Tercera Lliga del Barça amb Guardiola a la banqueta. No han pogut evitar-ho els milions de Florentino Pérez. Ni l'aposta per Mourinho, l'entrenador cridat a combatre el joc vistós. Ni l'anomenada Central Lechera. Diaris, ràdios i personatges indignes que s'han dedicat a desestabilitzar. Parlant de tot, menys de futbol. Conspiracions judeomasòniques i acusacions de dopatge. Armes de destrucció massiva que no han pogut tombar el Barça.


A casa, Guardiola ha hagut de combatre amb una plantilla curta, amb pocs jugadors. Va haver de desfer-se d'Ibrahimovic, el fitxatge més car de la història del Barça. Es va trobar amb la notícia del tumor d'Abidal, amb lesions. Amb una entrevista robada de la RAI italiana. Va perdre la final de la Copa del Rei. Va fer de president quan plovien òsties després de l'esperpèntic episodi del viatge a Pamplona. Perquè el president l'ha defensat poc i quan ha parlat, ha pixat fora de test.Tampoc ha estat suficient per evitar que el Barça de Guardiola sigui tricampió.

Per què m'agrada el futbol?

A vegades em pregunto com pot ser que m'agradi tant el futbol. Em dic a mi mateix que només és un esport, que només són 22 jugadors amb calça curta darrere d'una pilota. Però a qui vull enganyar. Si el futbol fos només això, no li agradaria a ningú. És sentiment, és amistat, és incertesa, és emoció. I si algun dia tinc algun dubte, es gesta el miracle. Apareix un equip de barri humil i modest, i puja a Tercera divisió. Participa, conscient que té el pressupost més baix de la categoria. Però l'equip no està format per jugadors. Ells són amics. Es diverteixen jugant. I aconsegueixen classificar-se pels "play-off" d'ascens a Segona B. Si volia un altre motiu per estimar el futbol, el Muntanyesa me l'ha donat aquesta temporada. 

www.btvnoticies.cat

Mou al desnudo

El cercle viciós de Mourinho. Així funciona el portuguès. 

Cinèfils FC

Futbolistes de cine. Alguns eren famosos i això els va obrir les portes de la gran pantalla. Altres van descobrir que donar patades a la pilota no era el seu fort i es van passar al cinema. 

M'atreveixo a començar amb Germán "Mono" Burgos (1). De porter no ho va fer malament, i també es va dedicar a la música. Apareix a la pel·lícula "Isi Disi". "Evasió o victòria" és la pel·lícula amb més futbolistes. Hi van aparèixer Bobby Moore (2), Pelé (8) i altres que no tenien lloc a l'alineació com Osvalo Ardiles. Beckenbauer (3) també es va animar a fer d'actor a "Olympia". Paul Breitner (4) va participar en un spaghetti western: "Potato Fritz". El millor segurament és Vinnie Jones(5), a la grandíssima "Snatch". Va jugar a Anglaterra durant els 90, amb equips com el Leeds o el Chelsea. Zico (7) va protagonitzar el film infantil "Uma Aventura do Zico". Maradona (10) també és habitual en moltes pel·lícules. Algunes fent d'actor i d'altres fent d'ell mateix. Aldo Sambrell (6) va jugar a la lliga mexicana uns anys. Després va descobrir que fer de dolent en westerns seria el seu destí. Va participar en més de 300 pel·lícules. D'Eric Cantona (11) direm que és tot un personatge. A la seva filmografia podem destacar "Buscando a Eric". I em deixo pel final Juan Garchitorena (9), conegut artísticament com Juan Torena. Davanter del Barça, no va destacar gaire perquè era tan presumit que es negava a rematar de cap per no despentinar-se. Va penjar les botes i va marxar a Hollywood.

L'autèntic clàssic

Estem molt a prop d'acabar amb un empatx de Barça-Madrid. Som com els nens quan veuen una bossa plena de xuxeries. Comencen a menjar com si s'acabés el món, i les últimes se les empassen amb desgana, obligats i amb mal de panxa. Aquests dies s'ha posat de moda denunciar-se. Un joc perillós que podria acabar amb tots els jugadors sancionats. I si passés? I si Guardiola hagués de decidir quins jugadors jugaran amb el Madrid i Mourinho quins ho faran amb el Barça? Lògicament posarien al camp els pitjors jugadors que han jugat amb uns i altres. Aquí van dues propostes:

FC FARSALONA

Sota pals jugaria el turc Rustu (1). La defensa seria íntegrament negra. Amb el gran Okunowo (2) al lateral dret, Philippe Christanval (3) al mig i el destraler Bogarde (4) a l'esquerra. Romerito (5) seria el cervell de l'equip, acompanyat de talents com Vucevic (6) o Ekelund (8). El capità podria ser Amunike (7) i la davantera Angel Cuéllar (9), Escaich (10) i Dragan Ciric (11). Tela....

REAL MIERDRID

El Madrid no es quedaria enrere. Bizarri (1) de porter, Claudemir Vitor (2), Ricardo Rocha (3), Spasic (4) i Secretario (5) seria la defensa. El toc assegurat al mig del camp amb Freddy Rincón (6), el fugaç Faubert (7) i Petkovic (8). Al davant barreja de talents amb Elvir Baljic (11), Edwin Congo (9) i Ognjenovic (10). Un altre equipàs. 


Això sí que seria un clàssic de veritat.