Portava 0 de 10 en triples. No acabava de rutllar. Però els grans jugadors apareixen les grans nits i ahir va fer 24 punts per guanyar el Madrid i posar l'eliminatòria de quarts de final de l'Eurolliga molt coll avall.
11:59. Redacció d'esports de BTV. Tot a punt per a l'apagada analògica. Nervis. Em pregunto perquè no s'ha fet un programa especial com per la nit de Cap d'Any. Hagués tingut la seva gràcia, amb un parell de mítics fent el compte enrere. Sonen les campanades. Les 12:00. No hi ha apagada analògica? Més nervis. La senyal ja no és gaire nítida. El 3/24 deixa d'emtre en 16:9. És un avís? No passen ni deu segons i ja tinc la resposta. TV3, Canal 33 i 3/24 deixen d'emetre en analògic. Surt un rètol explicant que ara s'ha de sintonitzar els canals mitjançant la TDT. Escolto algun suspir de decepció. Però... BTV segueix emetent en analògic!! Punta d'audiència brutal assegurada. L'alegria dura uns minuts. Els suficients per comprovar que la televisió de Barcelona va sobreviure més temps en analògic que la televisió de Catalunya.
Arribo a casa sobre les 16:00 i el primer que faig és posar la tele. Òbviament no tinc TDT, i em sorprèn veure que encara hi ha canals que segueixen vius. Són Teletaxi, Molatv i televisió de l'Hospitalet. Ja no estic tan content que BTV aguantés més que TV3.
Què passarà quan Barrufet deixi l'handbol aquest estiu? S'acabarà el món? L'Asobal tancarà la paradeta? Potser si, perquè és un dels esportistes més mítics que han passat per can Barça. És veritat que jo sóc d'explotar-ho molt això de mític, però en Barrufet es mereix la denominació.
Però per sort el Barça ja prepara recanvi pel mestre. És un jove que va fer 19 anys el passat mes de gener, que va ser decisiu en l'últim partit de lliga del Barça Borges contra l'Alcobendas. Quan va acabar el partit vaig preguntar-li si volia fer una entrevista, i ell em va mirar amb cara de "estic flipant que m'ho diguis a mi". Llavors em va preguntar si fèiem l'entrevista allà mateix o podia dutxar-se primer. Jo no tenia pressa així que li vaig dir que triés ell. Es va dutxar i va sortir com un flam perquè també l'esperava algun micro més d'altres mitjans. Normal. Amb 19 anys és difícil ser el centre d'atenció. Però aquest noi sembla tenir els peus a terra i molta humilitat. Dos ingredients que ja va cuinar en el seu moment el seu "padrí" David Barrufet.
Roda de premsa de José Callejón. En total el jugador blanc-i-blau va estar 3 minuts parlant. En aquest temps ens va deixar 33 buenos pel record. 1 cada 6 segons.
És un exemple que serveix per il·lustrar l'escassa capacitat dialèctica dels jugadors de futbol. Però fins a quin punt podem criticar aquest fet?
Els futbolistes es dediquen a jugar, i que la seva oratòria sigui més o menys bona no els dóna millors contractes, ni més prestigi. Messi, per exemple, té un discurs planer, i en canvi és el jugador més admirat del món. Si la seva habilitat oratòria fos excepcional, els futbolistes ja no serien futbolistes. Potser serien presidents dels governs dels seus països. Ara m'imagino Sergio Ramos com a president del Govern espanyol en un viatje diplomàtic a Mali per entrevistar-se amb el seu homòleg Seydou Keita. Impossible.
Un altre dels factors que impedeixen el lluïment dels futbolistes en les rodes de premsa és que estan collats. No poden criticar obertament aspectes que afectin l'equip, no poden parlar del seu futur clarament, han d'evitar que les seves paraules es malinterpretin. I és clar, quan obrir la boca no és precisament la teva virtut, és fàcil caure en els tòpics i en els "bueno pues" o "la verdad es que".
Criticable? Fins a cert punt sí. Però si a Quim Monzó li demanem que faci malabarismes amb la pilota potser ens quedem una mica decebuts. El mateix passaria si demanem a James Cameron que toqui el contrabaix (resulta que Woody Allen no toca el contrabaix del tot malament) o que en Ferran Adrià ens pinti un quadre...
Posar nom a un bloc hauria de convertir-se en esport olímpic. Així jo em convertiria en el Moussambani de torn. Només cal veure el nom que he posat a aquest bloc. Podria haver triat els originals "vestidor", "temps afegit", "sotapals", que mai s'han fet servir... però no em vaig poder estar de posar-li "És tan fort Bridge". És el meu humor, no hi puc fer res. També em va passar pel cap batejarlo com "Ultra fort", però aquesta denominació ja entrava amb calçador (Els menys avesats als acudits semàntics hauran de buscar el nom dels estadis del Chelsea i el Manchester). A més "És tan fort Bridge" és una frase de moda. Els jugadors del Manchester City segurament és el primer que li van dir a Bridge quan es va fer públic que la seva ex-xicota li havia fotut les banyes amb el seu ex-company d'equip al Chelsea, John Terry.
"És tan fort Bridge" serà el terreny de joc on intentaré escriure i publicar tot allò que se'm passi pel cap. Alguns diran que sóc molt mític, i molts que sóc un lupes. Podreu triar.
