Molta gent no sabria situar Vilobí d’Onyar en un mapa. Una petita localitat que es va convertir en la capital del futbol gironí durant els 90. Barça, Espanyol o Sant Andreu es van aprofitar del talent generat en les seves instal·lacions modestes. Òscar Serrano, Ferran Corominas, Albert Jorquera o Marc Crosas van vestir la samarreta verda dels selvatans.
8.12.12
Fa 113 anys del primer partit del Barça
No hi havia televisió. I el futbol tot just començava a fer-se popular en la societat barcelonina. El Segle XIX estava a punt de tancar les portes. Feia pocs dies que s'havia fundat oficialment el Barça, i el 8 de desembre va jugar el primer partit contra un combinat de jugadors anglesos. El Barça va perdre 0 a 1. I La Vanguardia va publicar una crònica al dia següent. Un article amb un estil ben peculiar.
(La Vanguardia 8 de desembre de 1899),
Soberbio fue el jugado ayer
por la tarde en el ex-Velódromo de la Bonanova, entre la sociedad «Foot-ball Club de Barcelona» y algunos
jóvenes de la colonia inglesa de esta capital. A las tres en punto, hora
prefijada, se alineaban ambos bandos, compuestos por diez jugadores cada uno,
en la «pelouse» del indicado ex-Velódromo; empezó el partido con viento NO.
flojo y jugando los ingleses en el lado NE., mientras el «team» de «Barcelona
foot-ball Club» lo verificaba en el NO. Empezó el juego el «team» Barcelona, sucediéndose
aquella serie de incidentes que tanto atractivo proporcionan a este «sport», favorito
de las naciones robustas. Desde los primeros golpes se distinguieron del «team»
Barcelona los señores Harry Gamper, éI capitán, Urruela, Lomba y Wild, por su
acierto en dirigir ia pelota. Del «team» inglés, bastante más inteligente que
aquél, se distinguieron los señores Parsons, Wítty y Fitzmaurice. Durante primera
parte del partido los ingleses lograron un «goal» ó entrada, en tanto que el «team»
Barcelona perdía dos por embocar la pelota contra los palos de la puerta.
Dada la señal de descanso «Times», y después de comentarse
entre el distinguido e inteligente público que presenció el «match» los incidentes
cómico-serios del mismo, empezó ia segunda parte del partido, jugando entonces invertidos
ambos bandos.
En esta segunda parte, el «team» inglés tuvo durante buen
rato en jaque al «team» Barcelona, pues estuvo durante 15 minutos jugando
frente a la misma puerta, hasta que el señor Gamper, capitán del «Barcelona
Club», logró en una de sus impetuosas salidas conducir la pelota al campo
contrario, donde se intentó un «goal» por este «bhit», sin resultado.
Para terminar, séanos permitido felicitar calurosamente al
«foot-ball Club Barcelona» que con tan buenos auspicios inaugura sus sesiones y
hacer extensiva la felicitación a los jóvenes de la colonia inglesa, que con
tanta inteligencia llevaron el partido «match» de ayer.
No puedo terminar sin hacer especial mención de un punto
disputadísimo que salvó el «goal-keepper» del «Barcelona Club» señor Urruela,
quien fue saludado con un aplauso por parte de los asistentes, entusiasmados
ante !a vehemencia con que fue defendida la entrada de la pelota. Terminó la fiesta
alegremente, con los vivas y hurras de ordenanza en tales fiestas.
El «team» inglés lo formaban los siguientes señores: J. A.
Witty, K. Wiíty, C. U.Raimdre, W. Parsons, J. Parsons, S. Harries, A. Walker,
J. Morrison, J. R. Webb y D. Fitzmaurice.
Formaban el del «Barcelona
Foot-bal Club» los señores Q. Wild, A. Kamper, Urruela, Lomba, Orió
(de), Llobet, López, Terradas, Kunzli y Schilling.
Tenemos entendido que se está además formando otra sociedad
de la misma índole por otro grupo de jóvenes de Barcelona, al que pronto
veremos medir sus armas ó su pelota con
los adalides del «match» da ayer.
7.12.12
Martinenc-Sants, un derbi amb història
A BTV parlem sovint de Primera Catalana. Una categoria mediàticament molt oblidada, i que fa dos caps de setmana va acollir un duel entre el Martinenc i el Sants. Dos equips barcelonins. Vaig pensar: "Home, estaria bé fer alguna cosa diferent". Em vaig submergir en hemeroteques durant tota la setmana, per recopilar els enfrontaments entre els dos equips. I gairebé de casualitat vaig llegir sobre el primer derbi. Aquí va començar una recerca que va durar hores. El resultat:
Els derbis entre Martinenc i Sants es remunten a l'octubre de 1923. Al camp de Galileu, molta gent va arribar tard a veure el partit corresponent als Campionats de Catalunya, que va començar a dos quarts de 4. Un Barça-Espanyol va tenir-ne la culpa. Feia poc més d’un mes que Primo de Rivera s’havia fet amb el poder de l’Estat amb cop militar. Una casa a la Rambla Prat costava 35.000 duros (1.050 Euros) i era difícil veure un home passejant sense barret pels carrers de Barcelona.El 28 d’octubre de 1923, el camp de Les Corts es preparava per viure un derbi trepidant entre Barça i Espanyol del Campionat de Catalunya, que després de la Copa del Rei era el trofeu més preuat. Un partidàs amb dos reclams, un a cada equip. Zamora defensava la porteria dels periquitos, i Paulino Alcántara era el puntal ofensiu dels blaugrana. Feia un any que el Barça s’havia traslladat al flamant estadi de Les Corts, que podia acollir gairebé trenta mil espectadors. L’estadi es va omplir, i molts espectadors es van quedar fora i van decidir anar al camp del carrer Galileu. Total, eren cinc minuts a peu des de Les Corts. Allà també s’hi jugava un duel barceloní de la mateixa competició. El Sants es veia les cares amb el Martinenc, que era un nouvingut a la categoria. Els del Guinardó van sorprendre amb un 0 a 4 que va deixar atònit el públic local. Abans del descans, els santsencs van aconseguir el gol de l’honor per refredar una mica els ànims del Martinenc. I a la represa va arribar la proesa. Els blanc-i-verds van remuntar el partit fins al 4 a 4. El públic que s’havia quedat fora de l’estadi de Les Corts es fregava les mans. El duel entre el Sants i el Martinenc va tenir una estrena gairebé cinematogràfica. Des de llavors, Martinenc i Sants s’han vist les cares desenes de vegades. Abans de la creació de les categories regionals es van trobar sis temporades a la Segona categoria dels Campionats de Catalunya i tres a la màxima Divisió Catalana. A Tercera Divisió s’han enfrontat 17 temporades, a Primera Catalana tres, a Regional Preferent vuit i en dues oportunitats van coincidir a Primera Regional.
Els derbis entre Martinenc i Sants es remunten a l'octubre de 1923. Al camp de Galileu, molta gent va arribar tard a veure el partit corresponent als Campionats de Catalunya, que va començar a dos quarts de 4. Un Barça-Espanyol va tenir-ne la culpa. Feia poc més d’un mes que Primo de Rivera s’havia fet amb el poder de l’Estat amb cop militar. Una casa a la Rambla Prat costava 35.000 duros (1.050 Euros) i era difícil veure un home passejant sense barret pels carrers de Barcelona.El 28 d’octubre de 1923, el camp de Les Corts es preparava per viure un derbi trepidant entre Barça i Espanyol del Campionat de Catalunya, que després de la Copa del Rei era el trofeu més preuat. Un partidàs amb dos reclams, un a cada equip. Zamora defensava la porteria dels periquitos, i Paulino Alcántara era el puntal ofensiu dels blaugrana. Feia un any que el Barça s’havia traslladat al flamant estadi de Les Corts, que podia acollir gairebé trenta mil espectadors. L’estadi es va omplir, i molts espectadors es van quedar fora i van decidir anar al camp del carrer Galileu. Total, eren cinc minuts a peu des de Les Corts. Allà també s’hi jugava un duel barceloní de la mateixa competició. El Sants es veia les cares amb el Martinenc, que era un nouvingut a la categoria. Els del Guinardó van sorprendre amb un 0 a 4 que va deixar atònit el públic local. Abans del descans, els santsencs van aconseguir el gol de l’honor per refredar una mica els ànims del Martinenc. I a la represa va arribar la proesa. Els blanc-i-verds van remuntar el partit fins al 4 a 4. El públic que s’havia quedat fora de l’estadi de Les Corts es fregava les mans. El duel entre el Sants i el Martinenc va tenir una estrena gairebé cinematogràfica. Des de llavors, Martinenc i Sants s’han vist les cares desenes de vegades. Abans de la creació de les categories regionals es van trobar sis temporades a la Segona categoria dels Campionats de Catalunya i tres a la màxima Divisió Catalana. A Tercera Divisió s’han enfrontat 17 temporades, a Primera Catalana tres, a Regional Preferent vuit i en dues oportunitats van coincidir a Primera Regional.
| M-S | S-M | |||
| 1923-24: 1a Catalunya 6è | 1923-24: 1a Catalunya 5è | 1-3 | 4-4 | |
| 1924-25: 1a Catalunya 8è | 1924-25: 1a Catalunya 3r | 1-2 | 3-2 | |
| 1925-26: 1a Catalunya 8è | 1925-26: 1a Catalunya 2n | 1-5 | 3-1 | |
| 1930-31: 2a Catalana 1r | 1930-31: 2a Catalana 6è | 2-0 / 2-0 | 0-2 /1-2 | |
| 1932-33: 3a Divisió 6è | 1932-33: 3a Divisió 4è | * | 1-1 | 3-0 |
| 1933-34: 2a Catalana 3r | 1933-34: 2a Catalana 1r | 1-2 / 1-1 | 4-1 /1-0 | |
| 1934-35: 2a Catalana 3r | 1934-35: 2a Catalana 1r | 2-1 / 1-4 | 6-1 / 5-1 | |
| 1935-36: 2a Catalana 6è | 1935-36: 2a Catalana 7è | 3-1 | 3-4 | |
| 1936-37: 2a Catalana: 1r | 1936-37: 2a Catalana 7è | 5-2 | 1-2 | |
| 1937-38: 2a Catalana: 4t | 1937-38: 2a Catalana 1r | 2-3 | 4-3 | |
| 1939-40: 2a Catalana: 6è | 1939-40: 2a Catalana 7è | 1-1 | ? | |
| 1940-41: Regional 6è | 1940-41: Regional 4t | 0-2 | 2-4 | |
| 1941-42: Regional 2n | 1941-42: Regional 9è | 1-0 | 3-2 | |
| 1942-43: Regional 4t | 1942-43: Regional 9è | 5-2 | 3-1 | |
| 1945-46: 3a Divisió 8è | 1945-46: 3a Divisió 5è | 0-0 | 5-1 | |
| 1946-47: 3a Divisió 3r | 1946-47: 3a Divisió 6è | 1-0 | 0-1 | |
| 1947-48: 3a Divisió 9è | 1947-48: 3a Divisió 11è | 2-2 | 1-3 | |
| 1949-50: 3a Divisió 9è | 1949-50: 3a Divisió 14è | 1-1 | 4-1 | |
| 1950-51: 3a Divisió 1r | 1950-51: 3a Divisió 6è | 7-0 | 3-0 | |
| 1951-52: 3a Divisió 12è | 1951-52: 3a Divisió 8è | 1-1 | 2-1 | |
| 1952-53: 3a Divisió 14è | 1952-53: 3a Divisió 6è | 3-0 | 4-1 | |
| 1953-54: 3a Divisió 18è | 1953-54: 3a Divisió 14è | 1-1 | 2-0 | |
| 1954-55: 3a Divisió 10è | 1954-55: 3a Divisió 6è | 1-3 | 2-1 | |
| 1956-57: 3a Divisió 19è | 1956-57: 3a Divisió 1r | 2-1 | 7-2 | |
| 1957-58: 3a Divisió 20è | 1957-58: 3a Divisió 4t | 0-4 | 2-1 | |
| 1960-61: 3a Divisió 4t | 1960-61: 3a Divisió 9è | 2-0 | 0-0 | |
| 1961-62: 3a Divisió 13è | 1961-62: 3a Divisió 10è | 1-1 | 5-2 | |
| 1962-63: 3a Divisió 14è | 1962-63: 3a Divisió 7è | 1-1 | 0-0 | |
| 1968-69: Preferent 2n | 1968-69: Preferent 20è | 2-1 | 0-4 | |
| 1970-71: 1ª Territorial 5è | 1970-71: 1ª Territorial 2n | 1-1 | 1-1 | |
| 1976-77: 1ª Territorial 8è | 1976-77: 1ª Territorial 3r | 1-0 | 2-2 | |
| 1984-85: Preferent 1r | 1984-85: Preferent 4t | 5-2 | 1-1 | |
| 1987-88: Preferent 1r | 1987-88: Preferent 4t | 2-1 | 0-3 | |
| 1993-94: 3a Divisió 7è | 1993-94: 3a Divisió 15è | 1-1 | 2-0 | |
| 1994-95: 3a Divisió 19è | 1994-95: 3a Divisió 11è | 0-1 | 1-1 | |
| 1998-99: Preferent 2n | 1998-99: Preferent 12è | 3-2 | 1-1 | |
| 1999-00: Preferent 2n | 1999-00: Preferent 13è | 2-2 | 0-2 | |
| 2001-02: 1ª Catalana 16è | 2001-02: 1ª Catalana 14è | 1-0 | 1-1 | |
| 2002-03: 1ª Catalana 17è | 2002-03: 1ª Catalana 15è | 1-2 | 0-2 | |
| 2011-12: 1ª Catalana 4t | 2011-12: 1ª Catalana 11è | 3-1 | 1-0 |
18.10.12
Emery, viatge d'anada i tornada
De l'estadi de Sarrià a Moscou. 10 de febrer de 1929. Es juga la primera jornada de Lliga i Barcelona acull un Espanyol-Irun enmig del carnaval a la ciutat. Poca expectació per veure un nou torneig. Els bascos juguen amb moltes baixes, mentre que els blanc-i-blaus formen amb una mena d'equip reserva. Dels habituals titulars només jugaran Trabal i Martí Ventolrà (història curiosa al darrere). També apareix un jove molt prometedor que els periquitos han fitxat del Gràcia FC; Pitus Prat. Un davanter cridat a discutir-li la presència a l'onze a Ventolrà. Als 5 minuts de partit, Prat es converteix en l'autor del primer gol en la història de la Lliga després de batre Antonio Emery.
Emery, un cognom que resulta molt familiar a les diferents generacions d'amants del futbol. 4 anys després de rebre el gol inaugural de la Lliga, Antonio Emery va rebre un regal en forma de fill. Juan Emery. La genètica el va acompanyar de la maneta a la porteria i es va posar els guants de molts equips a Segona Divisió. El seu minut de glòria va ser l'ascens a Primera amb el Deportivo (1962), tot i que va marxar per quedar-se sense debutar a la màxima categoria del futbol espanyol. Va deixar el futbol l'any 1967 i es va passar a les banquetes del Real Unión de Irun. Es tancava un cercle i se n'obria un altre. 4 anys més tard, va néixer Unai Emery. La genètica futbolística ja estava una mica desgastada, i el tercer Emery només va jugar 5 partits a Primera amb la Reial Societat. Però l'ADN ja duia marcat el segell d'entrenador del seu pare, i va començar a escalar de banqueta en banqueta fins a arribar al València. Curiosament, dirigint el conjunt "txe" va enviar el Depor que el seu pare havia ascendit feia gairebé 50 anys a Segona, l'any 2011(Una petita trampa mortal perquè els gallecs havien baixat i pujat alguna altra vegada). Unai va marxar de Mestalla per començar l'aventura russa a l'Spartak de Moscou. Un viatge que el seu pare no va poder fer perquè es va retirar l'any 1933, tres anys abans que la selecció d'Euskadi driblés la Guerra Civil amb una gira per Rússia. Els bascos van guanyar tots els partits, excepte un. El que van jugar contra l'Spartak de Moscou comandat per Nikolai Starostin.
30.6.12
Alineació de rebaixes
Ara que ens retallen fins i tot els pèls del cul, els equips de futbol es podrien proposar fitxar jugadors gratis. Recordeu quan jugàveu al PCFutbol i cada temporada esperàveu que els vostres ídols acabessin contracte? Era fàcil juntar Chilavert, Babbel, Sammer, Raúl, Stoichkov, Ronaldo i Savio en el mateix equip.
Avui acaben contracte molts veterans que ja negocien amb altres clubs per evitar estar a l'atur una temporada. Proposo a qualsevol equip de mitja taula una alineació gratis (tot i que els sous que us demanaran aquests personatges pot encarir els costos).
Porter: Almunia.
Defenses: Drenthe, Maynor Figueroa, Bosingwa i Míchel Salgado.
Migcampistes: Tranquilo Barnetta, Michael Ballack i Daniel Pranjic.
Davanters: Kalou, Saha i Owen.
No està malament, oi? Afanyeu-vos que volaran ràpid (Sobretot els laterals). I si alguna editorial s'interessa per Saha, té fama de ser un bon escriptor. I no és conya.
23.6.12
Golden Balls
Poden presumir de ser els millors. O haver-ho estat. O els millors jugadors dels equips europeus. O fins el 1995 els millors europeus en equips europeus. Però no liaré més la troca del que ja ho he fet en poc més d'una línia. Són jugadors que han guanyat una pilota d'Or. Una selecció amb 11 futbolistes que un bon dia van ser reconeguts com els millors de l'any i van deixar anar el tòpic de "prefereixo els títols amb el meu equip que els reconeixements individuals". Abans potser colava, perquè els responsables de la revista France Football lliuraven el trofeu gairebé en família, a la mitja part d'un partit qualsevol. És el cas de Luis Suárez. Però anem a per l'alineació, que és el que esteu tots esperant.
El soviètic Lev Yashin és l'únic porter a qui l'han reconegut amb el premi. El gol es cotitza molt alt en el món del futbol, i està clar que evitar-los no es valora suficient. Perquè només hi ha tres defenses amb les pilotes d'or decorant casa seva. Franz Beckenbauer (centre), Matthias Sammer (dreta) i Fabio Cannavaro (esquerra). Migcampistes amb vocació defensiva tampoc no sovintegen, però fem un lloc a Lothar Matthaus. Molts coneixen l'anècdota del periodista alemany que va anar a Buenos Aires i li va preguntar al taxista quin creia que era el millor jugador del món. El conductor li va respondre que Matthaus. Sorprès, el periodista li va replicar que perquè no deia Maradona. El taxista es va girar i li va etzibar "Vos me preguntaste por el mejor jugador del mundo. Maradona es Dios". No sé si realment va passar així, però sempre fa gràcia recordar-la. A la dreta he posat Stanley Matthews. Va ser el primer que va guanyar el títol. I a l'esquerra Hristo Stoichkov. A la mitja punta estava entre Cruyff i Platini. Però guanyar 3 pilotes d'or seguides té més mèrit, així que Michael Platini amb els ulls tancats. I la davantera. Messi, per ser el millor del món. Van Basten perquè l'ha guanyat tres vegades. I Cristiano Ronaldo. Volia posar George Best. Però he rebut una allau de trucades de tota la família de Cristiano demanant si us plau que el posi. De fet, quan va marcar contra la República Txeca el gol de la victòria de Portugal no va dir ni "Messi" ni "Pra ti". Va dir "Marcos posa'm a Stanfort Bridge".
20.6.12
Els pitjors de l'Eurocopa
Amics, si voleu participar en qualsevol tertúlia futbolera i demostrar que sou uns grans crítics, apunteu aquest onze. Són els jugadors que pitjor paper han fet durant la primera fase de l'Eurocopa. República Txeca, Grècia i Espanya són les úniques que aporten jugadors i encara es mantenen en competició, mentre que Holanda té 4 jugadors. S'ho mereixen, perquè han fet el ridícul.
Té 18 anys, val. Però ha estat de llarg, el pitjor de l'Eurocopa. Se li pot atribuir la generació d'una autopista sense peatges a la banda holandesa. Encara ha tingut sort que la resta de selecció no ho ha fet gaire millor.
Mig del camp creatiu. Van Bommel, que es dedica a arribar tard a la pilota i fer sempre falta. I Xabi Alonso. Ai, Alonso. Molts me'l defenseu, i potser teniu raó. Al Madrid no ho fa del tot malament, encara que es passi els partits protestant faltes claríssimes després de cometre-les. Però amb el joc d'Espanya, veure'l sap fins i tot greu. Sembla un lluitador de sumo interpretant el Llac dels Cignes. Pobret. Falta Ninis. Un grec que tothom destaca i que quan entra al camp només vol fer passades de taló. I ni una de bé.
Al davant, dos golejadors que junts han marcat només un gol. Van Persie, que m'ha espatllat l'alineació de la lliga fantàstica de la UEFA, i Kerzhakov. El rus és el punta que més ocasions ha tingut per fer gol. No n'ha marcat ni un.
Aquests són els 11 jugadors que han decidit fer-nos l'Eurocopa una mica insuportable, o una mica còmica. Tot és qüestió de perspectives. En tot cas poden estar contents. Si donen un premi a actuacions lamentables, se l'emportarà un àrbitre.
 |
| Velasco Carballo |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)