Fa 113 anys del primer partit del Barça

No hi havia televisió. I el futbol tot just començava a fer-se popular en la societat barcelonina. El Segle XIX estava a punt de tancar les portes. Feia pocs dies que s'havia fundat oficialment el Barça, i el 8 de desembre va jugar el primer partit contra un combinat de jugadors anglesos. El Barça va perdre 0 a 1. I La Vanguardia va publicar una crònica al dia següent. Un article amb un estil ben peculiar.

(La Vanguardia 8 de desembre de 1899),

Soberbio fue el jugado ayer  por la tarde en el ex-Velódromo de la Bonanova, entre  la sociedad «Foot-ball Club de Barcelona» y algunos jóvenes de la colonia inglesa de esta capital. A las tres en punto, hora prefijada, se alineaban ambos bandos, compuestos por diez jugadores cada uno, en la «pelouse» del indicado ex-Velódromo; empezó el partido con viento NO. flojo y jugando los ingleses en el lado NE., mientras el «team» de «Barcelona foot-ball Club» lo verificaba en el NO. Empezó el juego el «team» Barcelona, sucediéndose aquella serie de incidentes que tanto atractivo proporcionan a este «sport», favorito de las naciones robustas. Desde los primeros golpes se distinguieron del «team» Barcelona los señores Harry Gamper, éI capitán, Urruela, Lomba y Wild, por su acierto en dirigir ia pelota. Del «team» inglés, bastante más inteligente que aquél, se distinguieron los señores Parsons, Wítty y Fitzmaurice. Durante primera parte del partido los ingleses lograron un «goal» ó entrada, en tanto que el «team» Barcelona perdía dos por embocar la pelota contra los palos de la puerta.

Dada la señal de descanso «Times», y después de comentarse entre el distinguido e inteligente público que presenció el «match» los incidentes cómico-serios del mismo, empezó ia segunda parte del partido, jugando entonces invertidos ambos bandos.

En esta segunda parte, el «team» inglés tuvo durante buen rato en jaque al «team» Barcelona, pues estuvo durante 15 minutos jugando frente a la misma puerta, hasta que el señor Gamper, capitán del «Barcelona Club», logró en una de sus impetuosas salidas conducir la pelota al campo contrario, donde se intentó un «goal» por este «bhit», sin resultado.

Para terminar, séanos permitido felicitar calurosamente al «foot-ball Club Barcelona» que con tan buenos auspicios inaugura sus sesiones y hacer extensiva la felicitación a los jóvenes de la colonia inglesa, que con tanta inteligencia llevaron el partido «match» de ayer.

No puedo terminar sin hacer especial mención de un punto disputadísimo que salvó el «goal-keepper» del «Barcelona Club» señor Urruela, quien fue saludado con un aplauso por parte de los asistentes, entusiasmados ante !a vehemencia con que fue defendida la  entrada de la pelota. Terminó la fiesta alegremente, con los vivas y hurras de ordenanza en tales fiestas.

El «team» inglés lo formaban los siguientes señores: J. A. Witty, K. Wiíty, C. U.Raimdre, W. Parsons, J. Parsons, S. Harries, A. Walker, J. Morrison, J. R. Webb y D. Fitzmaurice.

Formaban el del «Barcelona  Foot-bal Club» los señores Q. Wild, A. Kamper, Urruela, Lomba, Orió (de), Llobet, López, Terradas, Kunzli y Schilling.

Tenemos entendido que se está además formando otra sociedad de la misma índole por otro grupo de jóvenes de Barcelona, al que pronto veremos medir sus armas  ó su pelota con los adalides del «match» da ayer.

Martinenc-Sants, un derbi amb història

A BTV parlem sovint de Primera Catalana. Una categoria mediàticament molt oblidada, i que fa dos caps de setmana va acollir un duel entre el Martinenc i el Sants. Dos equips barcelonins. Vaig pensar: "Home, estaria bé fer alguna cosa diferent". Em vaig submergir en hemeroteques durant tota la setmana, per recopilar els enfrontaments entre els dos equips. I gairebé de casualitat vaig llegir sobre el primer derbi. Aquí va començar una recerca que va durar hores. El resultat:



 Els derbis entre Martinenc i Sants es remunten a l'octubre de 1923. Al camp de Galileu, molta gent va arribar tard a veure el partit corresponent als Campionats de Catalunya, que va començar a dos quarts de 4. Un Barça-Espanyol va tenir-ne la culpa. Feia poc més d’un mes que Primo de Rivera s’havia fet amb el poder de l’Estat amb cop militar. Una casa a la Rambla Prat costava 35.000 duros (1.050 Euros) i era difícil veure un home passejant sense barret pels carrers de Barcelona.El 28 d’octubre de 1923, el camp de Les Corts es preparava per viure un derbi trepidant entre Barça i Espanyol del Campionat de Catalunya, que després de la Copa del Rei era el trofeu més preuat. Un partidàs amb dos reclams, un a cada equip. Zamora defensava la porteria dels periquitos, i Paulino Alcántara era el puntal ofensiu dels blaugrana. Feia un any que el Barça s’havia traslladat al flamant estadi de Les Corts, que podia acollir gairebé trenta mil espectadors. L’estadi es va omplir, i molts espectadors es van quedar fora i van decidir anar al camp del carrer Galileu. Total, eren cinc minuts a peu des de Les Corts. Allà també s’hi jugava un duel barceloní de la mateixa competició. El Sants es veia les cares amb el Martinenc, que era un nouvingut a la categoria. Els del Guinardó van sorprendre amb un 0 a 4 que va deixar atònit el públic local. Abans del descans, els santsencs van aconseguir el gol de l’honor per refredar una mica els ànims del Martinenc. I a la represa va arribar la proesa. Els blanc-i-verds van remuntar el partit fins al 4 a 4. El públic que s’havia quedat fora de l’estadi de Les Corts es fregava les mans. El duel entre el Sants i el Martinenc va tenir una estrena gairebé cinematogràfica. Des de llavors, Martinenc i Sants s’han vist les cares desenes de vegades. Abans de la creació de les categories regionals es van trobar sis temporades a la Segona categoria dels Campionats de Catalunya i tres a la màxima Divisió Catalana. A Tercera Divisió s’han enfrontat 17 temporades, a Primera Catalana tres, a Regional Preferent vuit i en dues oportunitats van coincidir a Primera Regional.

			M-S	S-M
1923-24: 1a Catalunya 6è	1923-24: 1a Catalunya 5è		1-3	4-4
1924-25: 1a Catalunya 8è	1924-25: 1a Catalunya 3r		1-2	3-2
1925-26: 1a Catalunya 8è	1925-26: 1a Catalunya 2n		1-5	3-1
1930-31: 2a Catalana 1r	1930-31: 2a Catalana 6è		2-0 / 2-0	0-2 /1-2
1932-33: 3a Divisió 6è	1932-33: 3a Divisió 4è	*	1-1	3-0
1933-34: 2a Catalana 3r	1933-34: 2a Catalana 1r		1-2 / 1-1	4-1 /1-0
1934-35: 2a Catalana 3r	1934-35: 2a Catalana 1r		2-1 / 1-4	6-1 / 5-1
1935-36: 2a Catalana 6è	1935-36: 2a Catalana 7è		3-1	3-4
1936-37: 2a Catalana: 1r	1936-37: 2a Catalana 7è		5-2	1-2
1937-38: 2a Catalana: 4t	1937-38: 2a Catalana 1r		2-3	4-3
1939-40: 2a Catalana: 6è	1939-40: 2a Catalana 7è		1-1	?
1940-41: Regional 6è	1940-41: Regional 4t		0-2	2-4
1941-42: Regional 2n	1941-42: Regional 9è		1-0	3-2
1942-43: Regional 4t	1942-43: Regional 9è		5-2	3-1
1945-46: 3a Divisió 8è	1945-46: 3a Divisió 5è		0-0	5-1
1946-47: 3a Divisió 3r	1946-47: 3a Divisió 6è		1-0	0-1
1947-48: 3a Divisió 9è	1947-48: 3a Divisió 11è		2-2	1-3
1949-50: 3a Divisió 9è	1949-50: 3a Divisió 14è		1-1	4-1
1950-51: 3a Divisió 1r	1950-51: 3a Divisió 6è		7-0	3-0
1951-52: 3a Divisió 12è	1951-52: 3a Divisió 8è		1-1	2-1
1952-53: 3a Divisió 14è	1952-53: 3a Divisió 6è		3-0	4-1
1953-54: 3a Divisió 18è	1953-54: 3a Divisió 14è		1-1	2-0
1954-55: 3a Divisió 10è	1954-55: 3a Divisió 6è		1-3	2-1
1956-57: 3a Divisió 19è	1956-57: 3a Divisió 1r		2-1	7-2
1957-58: 3a Divisió 20è	1957-58: 3a Divisió 4t		0-4	2-1
1960-61: 3a Divisió 4t	1960-61: 3a Divisió 9è		2-0	0-0
1961-62: 3a Divisió 13è	1961-62: 3a Divisió 10è		1-1	5-2
1962-63: 3a Divisió 14è	1962-63: 3a Divisió 7è		1-1	0-0
1968-69: Preferent 2n	1968-69: Preferent 20è		2-1	0-4
1970-71: 1ª Territorial 5è	1970-71: 1ª Territorial 2n		1-1	1-1
1976-77: 1ª Territorial 8è	1976-77: 1ª Territorial 3r		1-0	2-2
1984-85: Preferent 1r	1984-85: Preferent 4t		5-2	1-1
1987-88: Preferent 1r	1987-88: Preferent 4t		2-1	0-3
1993-94: 3a Divisió 7è	1993-94: 3a Divisió 15è		1-1	2-0
1994-95: 3a Divisió 19è	1994-95: 3a Divisió 11è		0-1	1-1
1998-99: Preferent 2n	1998-99: Preferent 12è		3-2	1-1
1999-00: Preferent 2n	1999-00: Preferent 13è		2-2	0-2
2001-02: 1ª Catalana 16è	2001-02: 1ª Catalana 14è		1-0	1-1
2002-03: 1ª Catalana 17è	2002-03: 1ª Catalana 15è		1-2	0-2
2011-12: 1ª Catalana 4t	2011-12: 1ª Catalana 11è		3-1	1-0

Emery, viatge d'anada i tornada

De l'estadi de Sarrià a Moscou. 10 de febrer de 1929. Es juga la primera jornada de Lliga i Barcelona acull un Espanyol-Irun enmig del carnaval a la ciutat. Poca expectació per veure un nou torneig. Els bascos juguen amb moltes baixes, mentre que els blanc-i-blaus formen amb una mena d'equip reserva. Dels habituals titulars només jugaran Trabal i Martí Ventolrà (història curiosa al darrere). També apareix un jove molt prometedor que els periquitos han fitxat del Gràcia FC; Pitus Prat. Un davanter cridat a discutir-li la presència a l'onze a Ventolrà. Als 5 minuts de partit, Prat es converteix en l'autor del primer gol en la història de la Lliga després de batre Antonio Emery.

Emery, un cognom que resulta molt familiar a les diferents generacions d'amants del futbol. 4 anys després de rebre el gol inaugural de la Lliga, Antonio Emery va rebre un regal en forma de fill. Juan Emery. La genètica el va acompanyar de la maneta a la porteria i es va posar els guants de molts equips a Segona Divisió. El seu minut de glòria va ser l'ascens a Primera amb el Deportivo (1962), tot i que va marxar per quedar-se sense debutar a la màxima categoria del futbol espanyol. Va deixar el futbol l'any 1967 i es va passar a les banquetes del Real Unión de Irun. Es tancava un cercle i se n'obria un altre. 4 anys més tard, va néixer Unai Emery. La genètica futbolística ja estava una mica desgastada, i el tercer Emery només va jugar 5 partits a Primera amb la Reial Societat. Però l'ADN ja duia marcat el segell d'entrenador del seu pare, i va començar a escalar de banqueta en banqueta fins a arribar al València. Curiosament, dirigint el conjunt "txe" va enviar el Depor que el seu pare havia ascendit feia gairebé 50 anys a Segona, l'any 2011(Una petita trampa mortal perquè els gallecs havien baixat i pujat alguna altra vegada). Unai va marxar de Mestalla per començar l'aventura russa a l'Spartak de Moscou. Un viatge que el seu pare no va poder fer perquè es va retirar l'any 1933, tres anys abans que la selecció d'Euskadi driblés la Guerra Civil amb una gira per Rússia. Els bascos van guanyar tots els partits, excepte un. El que van jugar contra l'Spartak de Moscou comandat per Nikolai Starostin.

Alineació de rebaixes

Ara que ens retallen fins i tot els pèls del cul, els equips de futbol es podrien proposar fitxar jugadors gratis. Recordeu quan jugàveu al PCFutbol i cada temporada esperàveu que els vostres ídols acabessin contracte? Era fàcil juntar Chilavert, Babbel, Sammer, Raúl, Stoichkov, Ronaldo i Savio en el mateix equip.

Avui acaben contracte molts veterans que ja negocien amb altres clubs per evitar estar a l'atur una temporada. Proposo a qualsevol equip de mitja taula una alineació gratis (tot i que els sous que us demanaran aquests personatges pot encarir els costos).

Porter: Almunia.
Defenses: Drenthe, Maynor Figueroa, Bosingwa i Míchel Salgado.
Migcampistes: Tranquilo Barnetta, Michael Ballack i Daniel Pranjic.
Davanters: Kalou, Saha i Owen.

No està malament, oi? Afanyeu-vos que volaran ràpid (Sobretot els laterals). I si alguna editorial s'interessa per Saha, té fama de ser un bon escriptor. I no és conya.

Golden Balls

Poden presumir de ser els millors. O haver-ho estat. O els millors jugadors dels equips europeus. O fins el 1995 els millors europeus en equips europeus. Però no liaré més la troca del que ja ho he fet en poc més d'una línia. Són jugadors que han guanyat una pilota d'Or. Una selecció amb 11 futbolistes que un bon dia van ser reconeguts com els millors de l'any i van deixar anar el tòpic de "prefereixo els títols amb el meu equip que els reconeixements individuals". Abans potser colava, perquè els responsables de la revista France Football lliuraven el trofeu gairebé en família, a la mitja part d'un partit qualsevol. És el cas de Luis Suárez. Però anem a per l'alineació, que és el que esteu tots esperant.

El soviètic Lev Yashin és l'únic porter a qui l'han reconegut amb el premi. El gol es cotitza molt alt en el món del futbol, i està clar que evitar-los no es valora suficient. Perquè només hi ha tres defenses amb les pilotes d'or decorant casa seva. Franz Beckenbauer (centre), Matthias Sammer (dreta) i Fabio Cannavaro (esquerra). Migcampistes amb vocació defensiva tampoc no sovintegen, però fem un lloc a Lothar Matthaus.  Molts coneixen l'anècdota del periodista alemany que va anar a Buenos Aires i li va preguntar al taxista quin creia que era el millor jugador del món. El conductor li va respondre que Matthaus. Sorprès, el periodista li va replicar que perquè no deia Maradona. El taxista es va girar i li va etzibar "Vos me preguntaste por el mejor jugador del mundo. Maradona es Dios". No sé si realment va passar així, però sempre fa gràcia recordar-la. A la dreta he posat Stanley Matthews. Va ser el primer que va guanyar el títol. I a l'esquerra Hristo Stoichkov. A la mitja punta estava entre Cruyff i Platini. Però guanyar 3 pilotes d'or seguides té més mèrit, així que Michael Platini amb els ulls tancats. I la davantera. Messi, per ser el millor del món. Van Basten perquè l'ha guanyat tres vegades. I Cristiano Ronaldo. Volia posar George Best. Però he rebut una allau de trucades de tota la família de Cristiano demanant si us plau que el posi. De fet, quan va marcar contra la República Txeca el gol de la victòria de Portugal no va dir ni "Messi" ni "Pra ti". Va dir "Marcos posa'm a Stanfort Bridge".

Els pitjors de l'Eurocopa

Amics, si voleu participar en qualsevol tertúlia futbolera i demostrar que sou uns grans crítics, apunteu aquest onze. Són els jugadors que pitjor paper han fet durant la primera fase de l'Eurocopa. República Txeca, Grècia i Espanya són les úniques que aporten jugadors i encara es mantenen en competició, mentre que Holanda té 4 jugadors. S'ho mereixen, perquè han fet el ridícul.

Sota pals posem Cech, que arribava de guanyar la Champions i ara està de vacances. Potser torna als quarts de final, però de moment, no para ni els taxis. Heitinga obre la línia defensiva i l'acompanyen dos irlandesos: St.Ledger i Dunne. Han rebut 9 gols en 3 partits. Més dels que ha rebut Trapattoni en tota la seva vida a les banquetes. Al lateral dret no hi ha discussió. Álvaro Arbeloa. I encara amb més motiu després que sigui el vuitè millor jugador del torneig segons aquest rànquing. El fa la germana tonta de Belén Esteban. Falta Willems. Us ensenyo una foto perquè us en feu una idea:

Té 18 anys, val. Però ha estat de llarg, el pitjor de l'Eurocopa. Se li pot atribuir la generació d'una autopista sense peatges a la banda holandesa. Encara ha tingut sort que la resta de selecció no ho ha fet gaire millor.

Mig del camp creatiu. Van Bommel, que es dedica a arribar tard a la pilota i fer sempre falta. I Xabi Alonso. Ai, Alonso. Molts me'l defenseu, i potser teniu raó. Al Madrid no ho fa del tot malament, encara que es passi els partits protestant faltes claríssimes després de cometre-les. Però amb el joc d'Espanya, veure'l sap fins i tot greu. Sembla un lluitador de sumo interpretant el Llac dels Cignes. Pobret. Falta Ninis. Un grec que tothom destaca i que quan entra al camp només vol fer passades de taló. I ni una de bé. 

Al davant, dos golejadors que junts han marcat només un gol. Van Persie, que m'ha espatllat l'alineació de la lliga fantàstica de la UEFA, i Kerzhakov. El rus és el punta que més ocasions ha tingut per fer gol. No n'ha marcat ni un. 

Aquests són els 11 jugadors que han decidit fer-nos l'Eurocopa una mica insuportable, o una mica còmica. Tot és qüestió de perspectives. En tot cas poden estar contents. Si donen un premi a actuacions lamentables, se l'emportarà un àrbitre.

Velasco Carballo

Els millors de l'Euro 2012 (Primera Fase)

En el meu sofà es comencen a dibuixar nítidament les meves natges. Tot per culpa de l'Eurocopa, que em manté enganxat a la tele durant hores. Els plats bruts es van apilant a la pica, el menjador acumula pols i el lavabo merda. Però a mi tot això m'és igual. M'he empassat tots els partits i avui m'he llevat de bon humor per fer l'alineació dels millors jugadors de l'Eurocopa fins ara.

A la porteria no hi ha debat. Cech va començar les vacances després de la Champions i amb Valdés a la banqueta, és impossible que algú faci ombra a Casillas. El menys golejat i sumant aturades de mèrit que han humitejat els ulls de la Carbonero.

En defensa no em complicaré la vida i en posaré a 3. Hummels es reivindica com el millor central. Una mica lent però impecable. Si hagués de posar-li company, seria Pepe. Però la meva consciència em perseguiria tota la vida per destacar un criminal en aquest onze. Als laterals, Piszczek m'ha agradat molt, tot i que Polònia ha fet pena. Però només per tenir el cognom més difícil d'escriure, val la pena col·locar-lo. L'altre banda la regalo a Jordi Alba. És el millor en una posició amb més dèficit que Espanya i Grècia juntes. Potser per això Coentrao li va costar 30 milions al Madrid (riota general).

Al mig del camp he volgut deixar un lloc per Cabaye. Amb prou feines l'havia vist i m'ha sorprès. Iniesta l'acompanya i també Karagounis. Collons, Karagounis. Grècia jugarà els quarts de final gràcies a ell, que, pobret, se'ls perdrà per sanció. La seva imatge fent el senyal de la creu perquè no li havien xiulat penal és un dels moments mítics de l'Eurocopa. (L'altre podria ser el petó de Schevchenko a Blokhin). A la mitja punta, Cassano. Ha jugat molt bé, però el poso per fer-li un gol de cap a Irlanda. 175 centímetres d'italià sonat li van fer un gol a una selecció que només té torres per dedicar-se al joc aeri. Això, i que fa uns mesos Cassano va patir un ictus. I el tio com si res.

Mario Gómez és un fix a la davantera. Alemanya no fa invents. Ni falsos 9 ni històries. Posen a Supermario i es dediquen a guanyar partits. L'escorta Dzagoev, el meu tribut a Rússia. Ha marcat 3 gols i ha estat el millor de la seva selecció que m'ha fotut en totes les porres perquè confiava que arribarien a semifinals. I l'últim és Mandzukic de Cròacia. Ell i Jelavic m'han agradat molt però la glòria és pels qui marquen gols.

Futbolistes amb ritme

Futbolistes músics. A veure. No mireu aquest vídeo:

No. No seria el cas. Es tracta de trobar una alineació amb futbolistes que hagin fet alguna incursió en el món de la música. Bakero, Laudrup, Koeman i companyia gairebé se la carreguen. Més d'un compositor es va llançar d'un tercer pis després de veure el vídeo que us he penjat (No! No el mireu!).

El porter dels futbolistes-músics és Germán Mono Burgos. Ara és el segon entrenador de l'Atlètic de Madrid, però segur que heu escoltat alguna de les seves cançons rockeres. El defensa central pèl-roig amb barba també va lluitar per fer-se un lloc a la industria musical. El seu "look" el va ajudar a convertir-se en un dels jugadors més carismàtics dels Estats Units. És Alexi Lalas. Els laterals són sorprenents. Per l'esquerra Julio Alberto. L'exjugador del Barça. Què? No us ho creieu?

Com us heu quedat? I per la dreta Franz Beckenbauer. Va editar un single, però per sort va decidir-se pel futbol.

Al mig del camp comencem amb Terry Venables. Els anglesos sempre han anat per davant en això de cantar. Per l'esquerra Álvaro Benito, que ha aconseguit ser més famós amb la música que amb el futbol gràcies a Pignoise, el seu grup. Per la dreta Chris Waddle, que va fer parella amb el mitjapunta Glenn Hoddle en aquesta perla vuitantera. 

La davantera, la samba de Ronaldinho amb "Trisamba" per l'extrem dret. A l'esquerra Fernando "el Rifle" Pandolfi, golejador de Vélez que ara té el grup Actitud Sospechosa. I a la punta d'atac Carlos Caszely un xilè amb inquietuds pol·lítiques i musicals, que va jugar al Llevant i l'Espanyol.

Escriptors i futbolistes

Aquesta no l'he fet jo. Ho reconec. I demano disculpes per avançat. "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir". Bé, potser si. Però si al Rei li ha funcionat no veig perquè no m'heu de creure a mi. El cas és que fa temps, volia fer una alineació d'escriptors futbolistes. Vaig descobrir que grans mites de la literatura van tastar el tacte amb el cuir de la pilota i la gespa o la sorra dels camps de futbol. Nabokov, Camus o Conan Doyle van ser porters. Però em costava trobar posicions específiques d'altres escriptors-jugadors. Poso la paraula escriptor per davant, perquè a la categoria inversa de jugadors-escriptors, hi ha més varietat (Valdano, Bilardo, i últimament qualsevol futbolista mitjanament famós.)


I rebuscant per la web vaig trobar aquesta graciosa alineació, ideada per Javier Marías. Aquí teniu l'explicació tàctica d'aquest onze literari:

"Portería: Dos que jugaron en su vida en esa posición: Vladimir Nabokov y Albert Camus. / Defensas: Lateral derecho Henry James por ser de largo recorrido. En el centro Dashiel Hammet que parecía un tipo duro. Y defensa izquierdo Malcolm Lowry que al ser bebedor sería uno de esos defensas duros que no dejan pasar a nadie. / Lateral izquierdo. Valle-Inclán, un autor muy vivo con malas pulgas a ratos. / Centro del campo. Tres de largo recorrido: Como trabajador Thomas Mann; como 10 y cerebro del equipo y mente clara y organizadora del juego Marcel Proust, y W. Faulkner que tiene mucho aliento. / Delantera. Jugaríamos con extremos: extremo derecho como siete Joseph Conrad, capaz en pocos metros de crear desconcierto y admiración; delantero centro Thomas Bernhardt porque era muy agresivo; y con el 11, extremo izquierdo, uno de esos jugadores finos y creativos como Lampedusa. / Banquillo. En la portería Camus o Nabokov que se alternarían la titularidad con igual solvencia. Para momentos de crisis no estaría mal Conan Doyle que tendría gran capacidad de juego para el medio campo. Defensa, Raymond Chandler. Y delantera un poeta: W. Yeats".

Cadena d'errades que col·loquen una eliminatòria coll amunt:

Espant. El teu millor jugador es fa mal. Pànic. Estira, bufa i continua jugant. Alleugeriment. Li passen la pilota al teu millor jugador, encara adolorit. Expectació. Intent de túnel al rival. Decepció. Contraatac mortífer. Espant. Els dos centrals fan el mateix moviment. Tots dos van a empaitar la pilota i deixen sol el davanter que inicia la desmarcada. Pànic. Centrada i gol del davanter que s'ha quedat sol. Decepció.


Una seqüència que amb prou feines dura trenta segons i que tira per terra tota la feina ben feta durant l'hora i mitja de partit. I que fa aflorir tots els "tribunerus" de Can Barça. A Madrid l'autocrítica no existeix, però aquí, a Barcelona, ens passem. Costa marxar content després d'una derrota. Ahir després de la decepció vaig tornar cap a casa en metro. Sense escoltar Guardiola. En un punt entre Entença i Hospital Clínic, vaig arribar a la conclusió que cal estar orgullós del partit que va fer el Barça a Stamford Bridge. Es va perdre, sí. Però si hem de perdre, que sigui sempre així. Sense perdre la identitat i sense la possibilitat de fer cap retret. És l'essència d'aquest Barça. Vaig baixar del metro amb un somriure d'orella a orella. Alegria.

La que ens espera

Fa temps que no escric. Sóc un mandrós. Em fot pal escriure qualsevol tonteria pel simple plaer d'escriure. Però ja començo a estar nerviós. S'apropa la fase decisiva de la temporada i avui he anat a veure com marxava el Barça cap a Londres.

A l'aeroport hi havia la xicota de Messi embarcant. Diuen que està embarassada. No ho sé, però puc assegurar que té els pits operats. Llavors he sortit a esperar els jugadors. Ha passat una excursió d'avis que ha al·lucinat veient un grup de càmeres esperant. I ha arribat l'autocar. Un detall. Una senyora d'uns vuitanta anys en cadira de rodes acompanyada d'un operari de l'aeroport ha creuat per davant en el moment precís que Valdés i Iniesta sortien del bus. La pobre iaia no sabia on mirar, i se li ha endevinat una mica de cara d'espant. Sort que no ha vist Alves. El brasiler té la capacitat de portar un estil diferent a la resta tot i anar amb el xandall i el polo de l'equip. Si el Barça passa a la final, la propera vegada que vagi a l'aeroport serà amb un bitllet d'avió a Munic amb la resta d'expedició blaugrana. Com fa un any a Londres. Ja tinc els dits creuats.

ALCOHOL UNITED

La història d'aquesta alineació comença amb una cervesa. I després una altra. Llavors arriba un xupito de vodka negre. Algú proposa passar-se als cubates. Ningú s'hi nega. La nit és jove. Els riures i la diversió inunden l'ambient. Són famosos, rics i s'ho saben passar bé. Dels cubates passem a les copes de whisky amb gel. I de sobte, els veiem esmorzant, dinant i sopant alcohol. Alguns s'enfonsen en un pou sense fons. Altres tenen més sort i es recuperen. Però cap d'ells s'escapa d'una alineació farcida de genis anàrquics dins i fora del camp.

El porter és Roy Carroll, que ara escalfa banqueta a l'Olympiacos. La defensa la formen només dos jugadors (L'entrenador era Brian Clough i va decidir la tàctica mentre el feien fora d'un pub). No tindria lògica que aquesta alineació fos defensiva. Són jugadors que arrisquen. El central dret és Paul McGrath, un irlandès que va defensar la samarreta del Manchester United. Va reconèixer que havia jugat més d'un partit borratxo. I l'acompanya Tony Adams, en la seva segona aparició en les alineacions d'aquest blog. Segurament està més orgullós d'estar en l'equip format per jugadors que només van vestir la samarreta d'un club.

I arriba la màgia. Perquè els jugadors més ofensius que van festejar amb l'alcohol són d'aquells que van ser memorables dins del camp. Començant per Sócrates. Brasiler, alt, intel·lectual i futbolista deliciós. Una barreja d'atributs irrepetible. I George Best. Molts murs de Facebook i estats del Messenger s'han nodrit de les frases del mític irlandès. Tampoc es queda enrere Giuseppe Meazza que es va beure bona part del vi produit a Itàlia durant la dècada dels 30. A Garrincha li podem perdonar perquè va ser un problema hereditari. El seu pare també era alcohòlic. Per completar un centre del camp èpic posem René Houseman. L'únic dels cinc que segueix viu.

Acabem amb una davantera molt etílica. Ariel Ortega, Adriano i Faustino Asprilla. Són més actuals, però també mereixen un lloc a l'olimp de Jameson, Brugal i Absolut. Seria divertit un sopar amb els onze.

www.btvnoticies.cat

Entrar a la redacció d'una revista que t'agrada. Que et tractin bé. Escoltar les converses més surrealistes del dia. Somriure i pensar que estàs en el lloc adequat, gravant el reportatge que volies. Satisfacció.

Els meus Mundials (1990)

El meu pare va arribar amb uns calendaris del Mundial 1990 d'Itàlia. Uns tríptics amb els horaris de tots els partits. Seria la meva primera Copa del Món. Maradona jugant amb Argentina. Camerun comandat per l'incombustible Roger Milla. Sortir de l'escola i escoltar per la ràdio com Rubén Sosa fallava un penal contra Espanya. El meu pare explicant-me la victòria del combinat espanyol contra Corea, amb Michel fent un hat-trick i dient "Me lo merezco". Evitar el sopar familiar mentre mirava un empat entre Egipte i l'Holanda dels Koeman. Veure els gols d'Squillaci, un desconegut que va conquerir el cor dels italians. Imitar a l'hora del pati a Higuita, un geni de la porteria amb fòbia a estar sota els pals. L'afició dels Emirats Àrabs vestits tots amb Kandoras. Tornar de la platja un diumenge i veure el gol de Caniggia al Brasil. Veure com Michel s'ajupia en una falta llançada per Stojkovic que classificava Iugoslàvia contra Espanya. Martin Vázquez fitxant pel Torino. La cara de boig de David Platt quan marcava gols i de Paul Gascoine quan estava fora del camp. L'escopinyada de Rijkaard a Voller. Maradona insultant als napolitans en les semifinals contra Itàlia. Cicciolina ensenyant els pits per tot el país. I la gran final. Des del jardí, veure un partit infumable que es va decidir per un penal dubtós. Alemanya es va revenjar d'Argentina. Diuen que va ser el pitjor Mundial. Per mi va ser el primer.