Cadena d'errades que col·loquen una eliminatòria coll amunt:
Espant. El teu millor jugador es fa mal. Pànic. Estira, bufa i continua jugant. Alleugeriment. Li passen la pilota al teu millor jugador, encara adolorit. Expectació. Intent de túnel al rival. Decepció. Contraatac mortífer. Espant. Els dos centrals fan el mateix moviment. Tots dos van a empaitar la pilota i deixen sol el davanter que inicia la desmarcada. Pànic. Centrada i gol del davanter que s'ha quedat sol. Decepció.
Una seqüència que amb prou feines dura trenta segons i que tira per terra tota la feina ben feta durant l'hora i mitja de partit. I que fa aflorir tots els "tribunerus" de Can Barça. A Madrid l'autocrítica no existeix, però aquí, a Barcelona, ens passem. Costa marxar content després d'una derrota. Ahir després de la decepció vaig tornar cap a casa en metro. Sense escoltar Guardiola. En un punt entre Entença i Hospital Clínic, vaig arribar a la conclusió que cal estar orgullós del partit que va fer el Barça a Stamford Bridge. Es va perdre, sí. Però si hem de perdre, que sigui sempre així. Sense perdre la identitat i sense la possibilitat de fer cap retret. És l'essència d'aquest Barça. Vaig baixar del metro amb un somriure d'orella a orella. Alegria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada