Pluralisme a l'esport

(De Google Images: Caza Mayor en Cuenca)

El CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) ha emès un informe sobre el pluralisme esportiu als mitjans de comunicació. Un dels canals estudiats ha estat BTV. Els estudiosos que han fet l'informe treuen diverses conclusions, molt interessants. 


Critiquen el paper dominant del futbol en els espais informatius, i també la poca presència de l'esport femení. Argumenten que a Catalunya com l'esport femení representa un 20% de les llicències federatives, se n'ha de parlar més. També que s'hauria de donar més espai a la resta d'esports, també responent a criteris de nombre de llicències federatives.


Quan ho he llegit, m'he enfadat. Primer, perquè esmenten un dels mitjans estudiats és BTV i llavors no en fan cap menció concreta. Perquè estic segur que som els més poliesportius, i també els que en proporció, ens fem més ressò del futbol femení. Però sobretot m'ha indignat que l'ens que vetlla pels continguts audiovisuals generi estudis tan demagògics.


Volen un informatiu que respongui al pluralisme esportiu, en funció de les llicències esportives a Catalunya. Això em sona a blocs electorals traslladats al món de l'esport. Un informatiu de 10 minuts hauria de parlar (segons les llicències esportives a Catalunya de 2010):


- 2 minuts de futbol. Dels quals 8 segons haurien d'estar dedicats al futbol femení.
- 1 minut i 20 segons de bàsquet. 19 segons de bàsquet femení.
- 53 segons de caça. 0'1 segon de caça femenina.
- 43 segons de golf. 16 segons de golf femení.
- 34 segons de muntanya i escalada.
- La resta de l'espai hauria d'estar repartit per desenes d'esports. El que menys representació tindria seria el de curses de llebrers, que disposaria d'1 centèssima de segon a l'informatiu. Una imatge subliminal.


M'agrada el pluralisme en els informatius, però no es pot demanar amb uns arguments tan poc sòlids. Perquè llavors la caça hauria de ser el tercer esport més representat. I jo ho sento molt, però m'hi nego.

Alineacions mítiques (4)

Hi han llistes exclusives en el món del futbol. La d'avui ho és gairebé tant com el Grup Bildeberg. Són jugadors que han participat en un Mundial com a jugador i també com a seleccionador, i que l'han aconseguit guanyar. Només 14 persones al món poden dir-ho. També he marcat amb una estrella a dos. Són els únics que han guanyat un Mundial de seleccionador i de jugador.

MUNDIALS FC

1.- Ricardo La Volpe: Era el porter suplent de la selecció argentina que va guanyar el mundial de 1978. És més conegut per la seva faceta d'entrenador i va dirigir Mèxic durant el mundial 2006. Ara és el seleccionador de Costa Rica.


2.- Berti Vogts: Va jugar tota la vida al Borussia Mönchengladbach, i va guanyar el Mundial de 1974. Va ser entrenador d'Alemanya durant el mundial de 1998. Com a segon entrenador també ha guanyat un mundial, el de 1990. Ara entrena la selecció d'Azerbadjan.


3.- Daniel Passarella: Un altre que va guanyar el mundial 1978 amb Argentina. Durant el Mundial de 1998 va entrenar l'albiceleste que va perdre a quarts de final contra els Països Baixos gràcies a un golàs de Bergkamp a l'últim minut. Ara és el president de River Plate.


4.- Franz Beckenbauer: Ho ha tastat tot. Com a jugador va perdre la final del 66 i va guanyar la del 74. Com a entrenador va perdre la del 86 i va guanyar la del 90. 


5.- Jackie Charlton:  Amb el mundial de 1966 sota el braç, va convertir-se en seleccionador d'Irlanda durant els mundials 90 i 94, amb un paper molt digne. Charlton va ser un tècnic amb un caràcter molt fort.


6.- Giovanni Ferrari: Va guanyar els mundials del 34 i el 38 amb l'squadra azzurra. L'any 1962 va ser juntament amb Paolo Mazza l'entrenador de la selecció italiana.


7.- Valdir Pereira 'Didí': Un dels components del Brasil campió del món del 58 i del 62. Va jugar al Madrid 19 partits però a Di Stéfano es veu que no li feia gaire gràcia compartir protagonisme i Didí va marxar. Va ser entrenador del Perú durant el mundial 1970 dirigint al gran Teófilo Cubillas.


8.- Mario Zagallo: Va coincidir amb Didí durant els mundials del 58 i del 62. Més tard es va convertir en un amulet brasiler. Igual que Didí, va ser seleccionador durant el mundial del 70. Però Zagallo a la banqueta brasilera que va guanyar el mundial. Li faltava guanyar-lo fent de segon entrenador i l'any 1994 ho va aconseguir.


9.- Rudi Voller: Amb el mundial 90 sota el braç va poder oblidar les escopinyades que li va dedicar Rijkaard. Va ser sotscampió del món dirigint la selecció alemanya del 2002.


10.- Diego Armando Maradona: És un fixe a totes les alineacions. Va guanyar el mundial del 1986 donant una llicó de futbol i durant el mundial de 2010 va asseure's a la banqueta d'Argentina. Va deixar clar que ser entrenador no era el seu fort.


11.- Jurgen Klinsmann: Igual que Voller, va guanyar el mundial de 1990 i va ser seleccionador alemany durant el mundial 2006.


També haurien d'estar a l'alineació Alfredo Foni (va guanyar el mundial 38 de jugador amb Itàlia i va entrenar Suïssa al 66), Alf Ramsey (va jugar amb Anglaterra l'any 1950 i va entrenar als anglesos que van guanyar el mundial 66) i Dunga (va guanyar el mundial 94 de jugador amb la canarinha i va entrenar Brasil al 2010)

Alineacions mítiques (3)

La música i l'esport es retroalimenten per donar a llum creacions espectaculars. A tots ens ha deixat bocabadats el Petko-dance. No té res a veure amb el gran Dejan Petkovic. És una cançó que la tennista Andrea Petkovic balla cada vegada que guanya. És pèssim, però a Youtube ja hi ha un vídeo en el qual ens ensenya a ballar. Com mola que un grup et dediqui una cançó. Aquí va una alineació amb futbolistes que tenen cançó dedicada.

A MI EM DEDIQUEN CANÇONS

1.- Victor Valdés: Un cantant li va dedicar una cançó sota l'original títol "Número 1".


2.- Txigrinski: El grup los Buhos fan moltes versions i una de les que fa més riure és la de "Txigrinski Si"

3.- Beckenbauer: Un dels millors defenses de la història també té cançoneta. 


4.- John Terry: Robar-li la xicota a un company té premi. Milers de cançons. "It wasn't me" és una d'elles.


5.- Enzo Francescoli: El príncep del futbol té cançó amb un gran joc de paraules "Inmenzo".


6.- Kubala: Joan Manel Serrat va dedicar-li a l'hongarès un tema molt bonic.


7.- Santi Ezquerro: Desconegudíssima. Té nassos dir que és el millor jugador del món. Espero que sigui ironia pura.


8.- Diego Armando Maradona: Podríem fer un disc amb les cançons a Maradona. Les que més m'agraden són "La Mano de Dios", la de Calamaro i la de Manu Chao.

9.- Lionel Messi: Seguint les passes del Pelusa. El pie de oro va ser de les primeres cançons dedicades a l'argentí.


10.- Samuel Eto'o: Hi ha molta gent que diu que "Su jugador favorito es Eto'o".


11.- Zlatan Ibrahimovic: Es va fer famosa quan va fitxar pel Barça. No té res però enganxa.

Alineacions mítiques (2)

Que fàcil és fer un equipàs. Tenim Bakero, Vieri, Maradona, Ilie, Hleb, Seedorf, Guerrero, Cannavaro, Hierro, Salinas i Cambiasso. Amb aquests fotem un equip digne del PCfutbol 3.0. Però més val anar amb compte perquè a vegades les aparences enganyen. Molts ja ho havíeu endevinat:

GERMANS A L'OMBRA

1.- Nicolás Cambiasso: Té més cabell que el germà i va arribar amb ell de la maneta per jugar al Madrid. El clàssic pack de jugadors. Aviat va tornar a l'Argentina i a l'All Boys s'ha convertit en una institució.


2.- Patxi Salinas: Si el seu germà es feia estimar, ell encara més. Després de 17 anys de llenyataire defensant els colors de l'Athletic i del Celta, ara segueix l'estel·la mediàtica del seu germà Julio. Va participar al reality Supervivientes i col·labora en un programa d'esports d'ETB2.


3.- Manolo Hierro: Corre el rumor que el Barça el va fitxar del Valladolid pensant que era el bo. Quan van veure que s'havien equivocat li van posar un llacet i el van enviar al Betis. També ha fet d'entrenador i ha deixat autèntiques perles a les rodes de premsa.


4.- Paolo Cannavaro: És el germà petit de Fabio. Són clavats. No és tan bo com el gran, però és un dels titulars indiscutibles del Nàpols.


5.- José Félix Guerrero: Mentre Julen Guerrero trencava cors a Bilbao i triomfava a la Lliga, José Félix es guanyava les garrofes a equips com l'Eibar, el Ràcing o la Reial Societat. Es va retirar amb 28 anys i l'any 2005 feia de comentarista esportiu a TeleBilbao.


6.- Hugo Maradona: És complicadíssim viure a l'ombra d'una llegenda del futbol. Que li diguin a Hugo Maradona. Era un clon del germà, però en dolent. Tot i això va aconseguir jugar a l'Ascoli o al Rayo Vallecano. Es va convertir en un Phileas Fogg del futbol perquè va jugar Argentina, Itàlia, Espanya, Àustria, Japó i Uruguai. Va reaparèixer fent d'entrenador a la lliga de Puerto Rico.


7.- Chedric Seedorf: Si ets familiar o amic de Seedorf, tens moltes portes obertes. Va acompanyar a Clarence al Madrid i més tard a l'Inter, on s'anava formant. Però cap club de renom el va voler, i de fet, en els últims 10 anys potser ha jugat 6 partits oficials en equips professionals.


8.- Vyacheskav Hleb: Va coincidir amb el seu germà Alexander a l'Stuttgart, on va viure la seva època daurada. Ha estat internacional amb Bielorrússia i ara ha tornat al Dinamo Minsk, el seu club de tota la vida després d'una aventura per la Xina.


9.- Sabin Ilie: Va arribar amb el seu germà a València. Va jugar menys partits que els aplegapilotes i llavors el van cedir al Lleida. Va marcar 3 gols en 20 partits. Però era una mica polèmic i això va ser un els motius que el van permetre jugar en 18 equips durant els 12 anys posteriors a la seva marxa de l'Steaua de Bucarest. Allà havia marcat algun gol.


10.- Jon Bakero: Era el golejador del Barça B a l'època del Dream Team. Mentre José Mari triomfava, ell feia gols al Miniestadi. Igual que el germà va marxar a Mèxic a jugar (Es debien pensar que era el bo, perquè José Mari hi va anar un any abans a arrossegar-se una mica). 


11.- Max Vieri: I acabem a Itàlia. Max és el germà australià del gran Christian. També té certa afició per canviar de club, però a nivell modest. Ara juga al Prato de Serie B. L'últim partit va ser titular així que no direm que ha fracassat.

Alineacions mítiques

Enceto un nou enfocament dins el blog. Obro un pot de melmelada futbolística de 3 estrelles Michelín. Que conviurà amb les típiques anècdotes de futbolistes mítics, estadístiques freaks i altres pixades fora de test. Faré alineacions una mica peculiars. No explico més. Només convidar-vos a fer les vostres aportacions. Aquí va la primera:

BIGOTIS CF

Un recull de jugadors en perill d'extinció. Mítics futbolistes que es van deixar bigoti. Un clàssic dels 80 i principis dels 90. Repassem l'alineació:


1.- Luis Gabelo Conejo: Era molt fàcil posar un René Higuita o Meléndez, el gran suplent d'Nkono a l'Espanyol . Però vaig pensar que Conejo es mereixia aparèixer en aquesta llista. Internacional amb Costa Rica, va passar per l'Albacete i se'l recorda per resar de genolls abans dels partits. France Football el va considerar el 96è millor jugador de la història dels Mundials. (1990)


2.- Juan Carlos Arteche: Fa anys, els defenses amb bigoti eren un clàssic. Arteche es va convertir en un pilar de l'Atlètic de Madrid. Era tan dur jugant que Lineker li va dir assassí. Arteche va morir de càncer l'any passat.


3.- Migueli: Fins que Xavi el va superar fa uns mesos, era el futbolista que més partits oficials havia jugat amb la samarreta del Barça. Li deien "Tarzán". Mirant la foto, queda clar que el nom li escau.


4.- Ricardo Rocha: Li deien Sheriff. Jo recordo el gol en pròpia porta que es va fer amb el Madrid en l'última jornada de la temporada 91/92 contra el Tenerife. També va guanyar el mundial 94 amb Brasil, així que poca broma.


5.- Zygmantovich: Si ordenem alfabèticament tots els futbolistes del món, ell segur que és l'últim. Va jugar 4 anys al Ràcing i no va fer cap gol. Va ser internacional amb la Unió Soviètica i més tard amb Bielorrússia. El seu moment més destacable segurament va ser el gol que va fer al Mundial d'Itàlia 90.


6.- Tato Abadía: No posar-lo seria un insult per al futbol modest. No era un gran talent però sempre es deixava la pell. Diuen que un dels seus millors partits el va jugar amb un os del peu trencat durant 70 minuts. 


7.- Sánchez Jara: Un invent de Cruyff. Ha jugat a equips com Osasuna, Betis o Sporting. Fins fa res jugava a regional, a l'equip del seu poble, l'Almacelles. Ara ja no sé si continua en actiu.


8.- Bernd Schuster: No necessita presentació. A més és un dels pocs que pot dir que ha jugat a Barça, Madrid i Atlètic de Madrid. Un altre seria Miquel Soler, que també va jugar a l'Espanyol i el Sevilla entre d'altres.


9.- Carlos Valderrama: Va ser el líder de la selecció colombiana que va meravellar-nos als anys 90. Va jugar una temporada a la Lliga Espanyola, al Valladolid. 17 partits, 1 gol i va aconseguir que Michel li toques els ous. Literalment.


10.-  Ruud Gullit: Els bigotis al Milan i Holanda de principis dels 90 eren cosa d'ell i de Frank Rijkaard. Ho ha guanyat tot menys el Mundial i la FIFA el va incloure entre els 125 millors futbolistes de la història


11.- Jacek Ziober: Un polonès que va jugar amb l'Osasuna i que per cert, va coincidir amb Carlos Valderrama al Tampa Bay nordamericà. Ara ja no té bigoti i s'ha menjat totes les hamburgueses del seu país

Lluïsos de Gràcia

Aquest cap de setmana hem fet un reportatge als Lluïsos de Gràcia. Un equip mític que de tant en tant es mereix sortir per la tele.

(He penjat el vídeo a Youtube perquè de Vimeo no m'han dit ni mu. M'odien...)

Vimeout

(Espai per posar-hi tots els insults del món). Vimeo m'ha borrat tots els videos que hi tenia pujats.

Lo bueno si breve...

I encara s'ha deixat de posar el nom!!

Herois

Quan ens diuen que Puyol juga tot i estar lesionat, obrim la boca com si anéssim a badallar i ens la tapem. "Oh! Que valent! És un heroi..." Però realment tothom és conscient que si juga és perquè els metges li permeten. Els herois que es juguen el físic ja no es troben en els camps de futbol. Quan em parlen d'herois i futbol, em ve al cap l'extraordinària història de Bert Trautmann.


Era (i és, que encara és viu) un gegant alemany de 188 centímetres, que va participar a la Segona Guerra Mundial com a paracaigudista. Després de moltíssimes aventures bèl·liques va ser capturat per l'exèrcit britànic. Quan els aliats van guanyar la guerra va decidir quedar-se a viure a Anglaterra. Volia començar una nova vida treballant honradament. Allà compaginava la feina amb el futbol. Jugava de porter en el modest equip del St.Helens Town.


Era alt, atlètic i àgil. Sota pals destacava, i el Manchester City el va fitxar. Era la temporada 49/50, no feia ni 5 anys que havia acabat la guerra, i molta gent es va mostrar contrària a incorporar un ex-nazi al seu equip. Però els dirigents del City li van donar l'oportunitat. I ell va respondre amb bona nota. A tots els estadis el xiulaven recordant-li el seu passat. Expliquen que les xiulades es van acabar el primer dia que va jugar a Londres. El seu equip s'enfrontava al Fulham i va perdre 1 a 0. Però l'actuació de Trautmann va ser tant brillant que una gran ovació va donar per tancat un cicle de penitència pels estadis anglesos.


Amb l'afició a la butxaca, Bert Trautmann va posar un peu a l'olimp del futbol una tarda de 1956. El Manchester City s'enfrontava al Birmingham en la final de la FA Cup, i guanyava per 3 a 1. El Birmingham atacava per retallar diferències en el marcador i en una oportunitat claríssima de marcar, Bert Trauttman es va jugar el tipus per aturar la pilota (minut 3:40 del vídeo). L'alemany va neutralitzar l'ocasió de gol però es va lesionar. Tenia 1 vèrtebra partida en dos i 4 més dislocades. Ell no ho sabia i va continuar jugant. Va tenir temps de fer alguna aturada més abans que el seu equip es proclamés campió. Digne de Hollywood.

Germans en la història dels Mundials

L'altre dia rememorava amb uns amics velles glòries del món futbolístic. La conversa va derivar en una cerca de germans que haguessin estat professionals. Van aparèixer uns quants (Erwin i Ronald Koeman, Michael i Brian Laudrup, Ronald i Frank De Boer, Kolo i Yayá Touré...). El recopil·latori va acabar amb la frase "Segur que n'hi ha moltíssims". Un axioma que, unit a algunes mirades d'incomprensió, va donar per tancat el tema.


Però avui he trobat una llista de tots els germans que han jugat un Mundial. La majoria van coincidir, però n'hi ha que van jugar diferents copes del Món. De fet, a totes les cites mundialistes hi ha hagut almenys uns germans defensant els colors d'algun país.


En total 62 cognoms tenen aquest honor. 7 parelles de germans bessons:


Rene van de Kerkhof (Netherlands, 1974/78) Willy van de Kerkhof (Netherlands, 1974/78) 
Zoran Vujović (Yugoslavia, 1982) Zlatko Vujović (Yugoslavia, 1982/90) 
Ibrahim Hassan (Egypt, 1990) Hossam Hassan (Egypt, 1990) 
Eissa Meir Abdulrahman (UAE, 1990) Ibrahim Meir Abdulrahman (UAE, 1990) 
Frank de Boer (Netherlands, 1994/98) Ronald de Boer (Netherlands, 1994/98) 
Marcin Żewłakow (Poland, 2002) Michał Żewłakow (Poland, 2002/06) 
Philipp Degen (Switzerland, 2006) David Degen (Switzerland, 2006) 

Els països amb més aportacions són Bèlgica i Méxic amb 5 germans cadascun. Una llista plena de cognoms mítics, amb els germans Witschge, Baresi, Allof, Brnovic, Charlton. Altres que m'hagués costat identificar com Rai-Sócrates, i fins i tot algun cognom de moda com els germans Mubarak dels Emirats Àrabs. També hi ha el cas dels germans Palacios. Tots 3 van defensar la samarreta d'Hondures durant l'últim Mundial.


Si algú vol la llista sencera, aquí la té: Llista de germans que han jugat un Mundial.

Relats de futbol

El futbol i la literatura són dos àmbits que molta gent s'esforça per enemistar. Per sort, a vegades sorgeixen genis que fan una comunió perfecta entre aquests dos plaers de la vida. Eduardo Sacheri n'és un, i el seu "Me van a tener que disculpar" narrat per Alejandro Apo et deixa la pell de gallina.

Espero que Maradona l'hagi escoltat. 

Messi

Avui no ho ha fet, però és el més gran.

Messidona from Marcos Arizmendi on Vimeo.

El pitjor equip de la història

Aquest mes fa 10 anys que el Burton Brewers, un equip femení de l'última divisió anglesa als West Middlands (5ena), va fer una temporada memorable. La primera jornada estaven molt il·lusionades, però el resultat no va acompanyar:

3- 9-2000 Wolverhampton United 18-0 Burton Brewers

"Va noies, no passa res. Els nervis del primer partit..."

10- 9-2000 Burton Brewers        0-6 Bescot

"Bé,bé, anem pel bon camí!"

24- 9-2000 Burton Brewers       0-17 Shrewsbury Town Youth

"Uf! No podem encaixar tants gols"

1-10-2000 Burton Brewers       2-13 Crewe Vagrants

"Vinga! Si volem podem fer gols!"

22-10-2000 Burton Brewers       0-21 Darlaston

"Noies som un desastre."

5-11-2000 Burton Brewers       0-27 North Staffs

"Un desastre molt gros."

19-11-2000 Burton Brewers       0-23 Willenhall Town

"No som dolentes. Som pitjors"

7- 1-2001 Crewe Vagrants       22-0 Burton Brewers

"Quina mandra..."

14- 1-2001 Burton Brewers       1-14 City of Stoke

"Almenys hem fet un golet"

18- 2-2001 Burton Brewers       0-16 Wem Raiders

"Ja no arriben a vint els rivals"

4- 3-2001 Willenhall Town      57-0 Burton Brewers

"Han deixat massa temps de descompte"

L'equip es va dissoldre després d'aquell partit. Després d'11 partits jugats i 234 gols encaixats.

1.North Staffs              13  12  1 0  72- 12  37
 2.Dudley                    16  11  1 4  58- 29  34
 3.Bridgnorth                13  10  1 2  53- 14  31
 4.Shrewsbury Town Youth     13  10  0 3  68- 19  30
 5.Willenhall Town           16   9  0 7 122- 45  27
 6.Wem Raiders               13   7  0 6  43- 30  21
 7.Darlaston                 12   4  3 5  46- 43  15
 8.Crewe Vagrants            15   4  2 9  57- 51  14
 9.Wolverhampton United      12   4  1 7  42- 33  13
10.City of Stoke             12   2  2 8  33- 33   8
11.Bescot                    14   1  1 12  14- 68   4
12.Burton Brewers            11   0  0 11   3-234   0

L'art de la metàfora eufemística

Avui operen Abidal d'un tumor al fetge, i la premsa s'ha afanyat a fer servir la típica metàfora recorrent.

Marca: "Abidal juega hoy el partido más importante de su vida"
Sport: "Abidal, este partido lo vamos a ganar"
Crónometro: "Abidal se juega hoy su partido más importante"
Diario Vasco: "Abidal juega hoy el partido más importante de su vida"
El Comercio Digital: "El partido más decisivo de Abidal"
La Malla: "El francès juga avui el seu partit més important contra un tumor al fetge"

Contra qui juga Abidal? Contra el seu fetge? Ja m'agradaria a mi que fos així. Poder jugar un partit de futbol contra un fetge. O contra un tumor. Posem un tumor sobre la gespa i juguem un partit. A veure qui guanya. S'ha de ser molt dolent per perdre un partit contra un tumor.

Val. Sóc molt pervers frivolitzant sobre aquest tema. Però és que està de moda l'eufemisme en la redacció periodística. Com si els lectors fossin nens de 5 anys a qui no volem ferir parlant de coses potencialment desagradables com la mort, la malaltia o la destrucció. Perquè socialment està mal vist parlar obertament de tot això. Un exemple: Quan vaig portar el meu gat al veterinari per sacrificar-lo, el metge va posar-li una injecció letal i em va dir "Ara ja està dormidet". Per un moment vaig dubtar de la salut mental d'aquell doctor. Si en comptes de veterinari fos periodista esportiu, m'hagués dit: "Ha jugat el seu últim partit".

Gràcies doctor. Ara em sento molt millor.

* A més, si l'operació no surt bé... què? Mantindran la coherència aquests mitjans i diran "Abidal pierde el partido más decisivo de su vida"? Desitjo que res d'això no passi. No li desitjo a ningú. #animsabidal

Cop dur

Abidal em cau bé. Fa un any va organitzar una barbacoa i va convidar els seus companys. Una txorrada, sí, però és un detall de persona generosa. Generós dins i fora del camp, ara necessita el recolzament dels seus amics per superar aquest tumor al fetge. Ànims Abidal!

Ai si guanyen...

I si decidiexen guanyar a Sevilla, Vila-real i Madrid? Serà millor no pensar-hi gaire. Perquè llavors la temporada del Barça estarà ben a prop de fregar la perfecció. No tindrà res a envejar a les partitures de Mozart. Perquè la simfonia futbolística blaugrana és d'aquelles que mereixen ser recordades. Recordades i alçades als altars de les peces d'art més preuades. Quina palla mental. Però el vídeo m'agrada.

A veure qui la fa més grossa

L'any 2007 el Manchester United va fitxar un nen australià de 9 anys després de veure diversos vídeos que van causar sensació a Youtube. Rhain Davis ara en té 13 i segons sembla continua amb els diables vermells. Al 2008 va aparèixer un fenòmen algerià. Madin Mohammad feia amb 6 anys uns malabarismes dignes de Cristiano Ronaldo. Té una pàgina web força abandonada on hi apareixen diverses gires que va fer per tot el món. Avui a Cuatro han ensenyat un nen de 2 anys i mig entrenant-se amb altres nens molt més grans que ell. Ho feia bé per l'edat que tenia, i ja li han penjat el cartellet de futur Messi.


Serà difícil de superar. Revisaré ecografies de tot el món per veure si algun fetus dóna patades amb cert criteri. Llavors s'haurà de trobar la manera d'insertar una pilota a la placenta de la mare perquè el fetus pugui començar a entrenar. Serà la nova promesa del futbol internacional.

Encara es podria superar. Se m'acut lefar-me sobre un pilota de futbol per veure si algun espermatozou té prou talent. Però això passa uns quants quilòmetres la frontera de la versemblança. Serien idees més pròpies del gran Miguel Noguera, i un servidor està a anys llum de la seva genialitat.

Madrid - Arsenal (3-1)

Fictici diari Marca d'avui:

"Lección de fútbol"

Hacía años que no se veía en Europa una exhibición futbolística de tal calibre. El Real Madrid apeó al Arsenal de los octavos de la Champions con un partido soberbio.

Los de Mou chutaron 17 veces y el Arsenal...¡¡¡0!!!

Busacca se comió un penalty a Cristiano que puso cuesta arriba el camino hacia los cuartos (En la ida ya anularon un gol legal y obviaron otro penalty).

La expulsión de Van Persie no admite lugar a dudas. Debía ser expulsado por la agresión a Ramos y más tarde mandó un balón fuera cuando el árbitro había pitado. El árbitro no expulsó a Koscielny.

Eduardo Inda: El puto sobre la i: "Excusas de Van Persie"

Les rebequeries de Mourinho

Estic cansat de Mourinho. Si la meva vida professional es limités a dir tonteries sense solta ni volta, ja m'haurien fotut al carrer. Però l'entrenador del Madrid pot dir el primer que li passi pel cap. I el pitjor de tot plegat és que la gent corre a agenollar-se davant seu a fer que sí amb el cap. Com si fos posseïdor de la veritat absoluta. El món del periodisme esportiu és poc avessat a contrastar declaracions, però avui m'he despertat motivat i de bon humor per comprovar si el portuguès té raó en una de les seves últimes rebequeries sobre el calendari. Ell diu que el Madrid descansa molt menys que el Barça (perquè és obvi que el Madrid descansa menys que el Ràcing o l'Sporting). I que si algú vol que s'assegui amb ell i miri les dates dels partits. 


Jo no m'asseuré amb ell. Primer, perquè no llegeix aquest blog. I segon, perquè no sé si em vindria de gust. Però he fet els càlculs. 


Posem que la temporada passada va acabar l'11 de juliol, el dia de la final del Mundial. (Això en realitat és mentida perquè la majoria d'internacionals blancs ja eren a casona setmanes abans). I comptem els dies de descans dels dos equips. El Barça ha descansat 194 dies, i el Madrid...197. Això és perquè el Barça va jugar Supercopa.


Mourinho es queixa del descans abans i després de la Champions. Doncs bé, en partits abans de Champions el Barça ha descansat 18 dies i el Madrid, 17. Mentre que en partits posteriors a Champions el Madrid n'ha descansat 23 i el Barça 24. Una xifra gairebé calcada, si bé és cert que el Barça ha disposat de 2 dies més de descans en Champions. Clar que el Barça ha fet 8500 quilòmetres més en desplaçaments europeus (En lliga i Copa ja es dóna per suposat que els blaugrana en fan més per la centralitat de Madrid). I això també compta pel descans, no?


També diu que els jugadors necessiten un mínim de 3 dies per recuperar-se. Els jugadors del Barça han jugat 17 vegades amb només 2 dies de descans. Els del Madrid, 16. 


Ningú li refregarà les dades a Mourinho. Ningú s'aixecarà en la roda de premsa i li recomanarà que deixi de dir tonteries. Perquè ell s'inventarà una nova excusa absurda. I jo no sé si estaré de bon humor com per fer un altre càlcul estadístic.

El prestigitador ensarronat

Arsene Wenger va dir que Messi era un jugador de PlayStation. Ell no és queda enrere. És un entrenador de Magia Borrás. Cada vegada que s'enfronta al Barça fa la mateixa. Cesc lesionat per aquí, Van Persie per allà i Wildshere més enllà. Llavors arriba el dia que l'Arsenal viatja a Barcelona. I pam! Apareixen Cesc i Wildshere. Tothom s'ho imaginava. Però el cas de Van Persie ja és digne de Copperfield.


"Desafortunadamente tenemos malas noticias de las pruebas a Van Persie y deberá estar de baja tres semanas" va dir l'entrenador fa quatre dies. 


Ahir va arribar l'Arsenal. Amb Van Persie. Recuperat per art de màgia. Si l'eliminatòria es jugués fora del camp, l'Arsenal de Wenger seria sotscampió d'Europa (No els veig capaços de superar Mourinho). Com m'agradaria que avui Guardiola sorprengués tothom i fes jugar Puyol. Quina cara li quedaria a Wenger? El prestidigitador ensarronat.

Sentir els colors

L'estudi es va publicar l'any passat, però jo l'he llegit avui. No és cap drama, perquè també he vist que les portades dels diaris d'avui podrien ser una rèplica que les de fa 37 anys. El cas és que a la universitat de Chichester (Regne Unit) estaven esperançats amb la possibilitat de que Anglaterra guanyés el Mundial. I preveient que molts partits es podien decidir per penals, van estudiar si el color de la samarreta del porter influeix en el llançador. El típic estudi escòria pagat pel diner públic. Però calia justificar-lo. I de fet van arribar a unes conclusions inquietants. En el gràfic veiem les possibilitats de marcar gol que tenia el davanter en funció del color de la samarreta del porter.

Es veu que si vas de verd te'ls marquen gairebé tots (75%). Llàstima que l'estudi es fes l'any 2010. Zubizarreta hagués estat content d'aturar algun penal.

Pedra, paper, tisores

Es juga una lliga i tots els partits acaben 0 a 0. Zero gols i tots els equips empatats a la classificació. Una merda de lliga. Com es decidiria el campió? A pedra, paper, tisores? Llavors guanyaria l'equip que no tingués Sergio Ramos. Però això és impossible. La lliga més igualada que he vist és el grup 8 de la tercera divisió de Romania a la temporada 83-84. No es van jugar el descens a pedra, paper, tisores però poc va faltar.

Romania 1983-84, Divisió C, Grup VIII-a.

                                      J  G  E  P   F-C     Pts
 1.Muresul Deva                 30 16  6  8  53-33  38  Ascens
 2.UMT Timisoara                30 14  3 13  57-37  31
 3.Mecanica Orastie             30 15  1 14  49-53  31
 4.Minerul Paroseni            30 13  5 12  41-46  31
 5.Minerul Moldova-Noua        30 14  2 14  41-39  30
 6.Minerul Stiinta Vulcan       30 13  4 13  38-47  30
 7.Metalul Bocsa                30 13  3 14  40-32  29
 8.Dacia Orastie                30 11  7 12  58-50  29
 9.Minerul Certej               30 13  3 14  48-47  29
10.Metalul Otelu-Rosu           30 14  1 15  38-40  29
11.Minerul Anina                30 13  3 14  46-48  29
12.Victoria Calan               30 13  3 14  35-37  29
13.Constructorul Timisoara     30 13  3 14  57-62  29
14.Minerul Oravita              30 13  3 14  39-45  29
15.Minerul Ghelar               30 12  5 13  35-52  29  Descens
16.Minerul Aninoasa             30 11  6 13  32-39  28  Descens

Deportes Cuatro

Aquesta rosca és el Deportes Cuatro d'avui. 65 minuts de programa disseccionats per cada temàtica. Durant 50 minuts i mig s'ha parlat de futbol i ens hem empassat 13 minuts de publicitat. I la resta d'esports? 2 minuts de bàsquet perquè tothom estigui content. Però anem més enllà per veure a què dediquen el temps de futbol.

És veritat que ahir va jugar el Madrid. I que va fer 7 gols. Però 31 minuts parlant del Madrid sembla exageradíssim. El resum del partit, la lesió de CR7, les botes de Casillas, el porter del Ràcing explicant com les veurà passar contra el Madrid, i Mou. Empatx de Mourinho.  Més de 8 minuts dedicats a parlar de l'entrenador del Madrid. Que si es queda, que si marxa. Que si es neteja el cul amb paper de cuina o tovalloletes humides.

Del Barça també en parlen una bona estona. I de la resta d'equips de primera, poca cosa. Una de les seccions més interessants és la de Maldini. Però quan han passat 3 minuts ja l'han tallat. No fos cas que parlessin molta estona d'alguna cosa seriosa.