Grans oradors

Untitled from Marcos Arizmendi on Vimeo.

Roda de premsa de José Callejón. En total el jugador blanc-i-blau va estar 3 minuts parlant. En aquest temps ens va deixar 33 buenos pel record. 1 cada 6 segons.

És un exemple que serveix per il·lustrar l'escassa capacitat dialèctica dels jugadors de futbol. Però fins a quin punt podem criticar aquest fet?

Els futbolistes es dediquen a jugar, i que la seva oratòria sigui més o menys bona no els dóna millors contractes, ni més prestigi. Messi, per exemple, té un discurs planer, i en canvi és el jugador més admirat del món. Si la seva habilitat oratòria fos excepcional, els futbolistes ja no serien futbolistes. Potser serien presidents dels governs dels seus països. Ara m'imagino Sergio Ramos com a president del Govern espanyol en un viatje diplomàtic a Mali per entrevistar-se amb el seu homòleg Seydou Keita. Impossible.

Un altre dels factors que impedeixen el lluïment dels futbolistes en les rodes de premsa és que estan collats. No poden criticar obertament aspectes que afectin l'equip, no poden parlar del seu futur clarament, han d'evitar que les seves paraules es malinterpretin. I és clar, quan obrir la boca no és precisament la teva virtut, és fàcil caure en els tòpics i en els "bueno pues" o "la verdad es que".

Criticable? Fins a cert punt sí. Però si a Quim Monzó li demanem que faci malabarismes amb la pilota potser ens quedem una mica decebuts. El mateix passaria si demanem a James Cameron que toqui el contrabaix (resulta que Woody Allen no toca el contrabaix del tot malament) o que en Ferran Adrià ens pinti un quadre...