De pel·lícula

El futbol hauria de ser com les pel·lícules. Un esport en què els bons guanyen. I els dolents, els que juguen brut, provoquen i fan ràbia, perden. Hauria de ser un premi pels que tracten bé la pilota, que lluiten contra la prepotencia constant.

Però això no és sempre així. Ahir no ho va ser. El futbol destructiu es va imposar a l’elaboració. La pintura industrial va passar per sobre dels traços delicats del pinzell. El múscul i la metrosexualitat de Cristiano van tocar el cel, mentre que al petit Messi li escolpien un mosaic de blaus a les cames. La intimidació habitual de Mourinho amb els àrbitres i les protestes desproporcionades dels jugadors del Madrid van tenir premi. El premi del joc permissiu. D’un futbol subterrani que va afavorir els blancs. I els dolents van guanyar.

Va ser una victòria menor, que deixa molts consols als derrotats. Els més immediats, el cop de Copa que li va fer Casillas al Rei (Si cremar una foto del monarca és presó, agredir al de carn i ós que serà?), i la Copa destrossada sota l’autobus del Madrid perquè se li va escapar de les mans a l’inepte de Ramos. Dues constatacions de que a la capital han perdut el costum d’aixecar títols.

Ara falten la Lliga i la Champions. Els dos premis grossos. Els dos títols majors que poden minimitzar la derrota en la Copa. Si el futbol fos com a les pel·lícules, no tinc cap dubte que els guionistes ho haurien escrit així. Els bons perden la Copa i reben un cop moral dur. Però s’aixequen i redrecen la situació. Guanyen la Lliga i la Champions, i continuen escribint una pàgina daurada en la història del futbol.