El barcelonisme portava la pell de gallina des que a les 18:45 l'autocar del Barça va baixar de l'Hotel la Florida al Camp Nou escoltat per milers de motoristes blaugranes. L'afició va omplir el camp dels colors de l'equip, i el mosaic era un gran presagi de nit màgica. L'orgasme final semblava encarrilat. Però al davant hi havia un Inter que volia reprimir l'excitació sexual de la graderia. Ho va fer amb les armes menys elegants però amb les úniques que podia derrotar el Barça. No deixar jugar. Perdre temps i penjar els onze jugadors del travesser de la pròpia porteria.
El Barça va respondre com sap, jugant a futbol. I aquí podem fer un petit incís. A l'equip de Guardiola li va faltar velocitat, fluidesa i sobretot amplitud en el joc. Milito enganxat a la banda esquerra no era el millor element per desbordar la muralla milanesa. Els blaugrana van circular bé la pilota però sense idees per franquejar l'autobus ideat per Mourinho. Més preocupant és la nul·la sintonia d'Ibra amb el joc del Barça. No crea espais, més aviat els tapa. No sap com moure's per no fer nosa a Messi, i tampoc està gaire fi. Tot això contribueix a pensar que ahir estava millor a la banqueta. A la represa Maxwell va donar un altre aire a l'equip, i Bojan també. El Camp més obert, i la defensa de l'Inter amb més dubtes.
Només Piqué va superar Julio César en una gran jugada dins l'àrea, precedida d'un probable fora de joc. Esclatava el Camp Nou. L'orgasme era pròxim. I va arribar quan Bojan va rebre una pilota dins l'àrea per fer el segon. Tots ho van celebrar. Però l'àrbitre havia xiulat mans inexistents de Touré. Coitus Interruptus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada